Data: 31 de juliol de 2022
L’impuls interior d’experimentar els espais oberts, gaudir de la natura, especialment en temps de vacances, és certament molt sa i saludable.
Tenint present l’ideal de vivència cristiana davant la natura, voldríem que aquest impuls no acabés en tristesa i frustració, sinó que fos realment eficaç per a la nostra vida, en continu avenç en camí de perfecció, en recerca d’una felicitat més gran.
Potser el problema és que hi ha maneres d’apropar-se a la natura en temps vacacional que poden abocar a la decepció, la buidor o el desencís. Això passa quan hi accedim amb la intenció de gaudir-ne, però apropiant-nos-en i consumint-la, com si fos un objecte que està simplement a la nostra disposició. No som el rei de la creació? No som “els amos”? No tenim dret a descansar i gaudir després d’un curs carregat de treballs i dificultats?
En això consisteix el problema bàsic de la qüestió ecològica i, per extensió, de la nostra relació amb el món creat. És el problema del com veiem el món i com el tractem. Val la pena dedicar algun temps a pensar-hi. Si encertem, no sols trobarem més pau en el descans, sinó més claredat i encert en el treball quotidià.
La primera i fonamental actitud per assolir un creixement positiu en la nostra relació amb la natura és assajar l’admiració, fins arribar a la sorpresa davant d’ella. Només qui ha desenvolupat mínimament aquesta capacitat d’admiració, pot gaudir de la seva bellesa. Perquè es tracta d’això mateix: gaudir de la bellesa que ens ve regalada.
Els filòsofs grecs, que van tenir la sort de pensar, fer-se preguntes, en el marc del sol radiant del nostre Mediterrani, deien que la filosofia naixia de l’admiració i de la sorpresa davant la naturalesa i el cosmos: el primer i fonamental pas era l’impacte per l’harmonia i la bellesa que s’observaven en el cosmos. Uns altres filòsofs, passats segles, nascuts en latituds nòrdiques, sota cels tapats, en atmosferes més fredes i fosques, van voler treure veritats del pou interior, de la raó humana. Una mirada a l’interior del jo, amb una important fecunditat de pensament, però que acabaria amb el “jo” tancat en si mateix. Aquest entossudiment del “jo” en si mateix va portar importants troballes, però no menys mals a la humanitat. Heus aquí una prova que l’entorn natural i la nostra mirada sobre ell és quelcom decisiu.
Aquesta actitud d’admiració l’esperem també dels mateixos científics i tècnics que investiguen la natura, el gran cosmos o el microcosmos. També aquí és decisiva l’actitud en la recerca. Generalment la troballa del funcionament que regeix un determinat aspecte de la natura va encaminat a poder-lo dominar. I amb el seu domini, com a apropiació, poder fer una cosa bona, com ara guarir malalties. Però també per fer negoci mitjançant la seva explotació. En benefici de qui? És una altra qüestió. Però, en tot cas, és una meravella trobar algun científic investigador que en ple treball s’atura i gaudeix comprovant la bellesa i perfecció del cosmos.
Llavors hom fa el primer pas per al veritable goig.
Però fins aquí, només amb aquestes consideracions, s’intueix que allò de saber apropar-se al món creat està demanant no poques actituds morals i espirituals. Pensem-hi, per al nostre bé i per al bé del món.
