Data: 15 de maig de 2022
Hem subratllat que l’Església del Ressuscitat, la més autèntica, és fecunda, encara que els seus fruits romanen amagats en Déu. Podem dir que és invisible a simple vista. Però també afirmem que aquesta Església que neix de la Resurrecció és accessible als nostres sentits, com la vista, el tacte, l’oïda.
L’Església “se sent”, perquè parla. L’Església no pot deixar de parlar; més encara, no pot deixar d’anunciar i proclamar el missatge de salvació a tothom. Per què? La raó fonamental és perquè a l’origen va escoltar l’encàrrec del mateix Crist de proclamar la Bon Notícia a tothom. És la missió d’evangelitzar, que tantes vegades hem esmentat. De fet una Església que no parla, que no diu res, és morta, no és veritable Església del Ressuscitat.
Tot i així, hi ha silencis a l’Església.
– Hi ha “l’Església del silenci”. És l’Església reduïda al silenci, obligada a callar per un règim totalitari o per una cultura dominant que, de qualsevol forma, ofega la seva veu. De vegades és un decret governamental, de vegades un acord tàcit entre els amos dels mitjans de comunicació o algun corrent ideològic…
– Hi ha l’Església acomplexada, que per temor a l’opinió aliena o per por de perdre prestigi o ser marginada, no parla. Almenys no diu el que hauria de dir, evitant el que avui resultaria “políticament incorrecte”.
– Hi ha l’Església que viu un silenci fecund, positiu, eloqüent i enriquidor. És l’Església que integra el silenci com a moment orant i contemplatiu; que resta en silenci per a l’escolta atenta i la reflexió en el procés d’acolliment de l’altre i de discerniment…
L’Església del Ressuscitat, fins i tot en els casos esmentats, en els quals practica el silenci, sempre és una Església que parla. El silenci és recomanat en algunes tècniques o religions per a facilitar la concentració i trobar la profunditat del “jo”. Però a l’Església no es pot justificar el silenci si no és per a estar al servei de la paraula, és a dir, de la comunicació. És clar que aquesta paraula es pot traduir en pregària (comunicació d’amor) o es pot traduir en una presència testimonial que parla per si mateixa (comunitats contemplatives, gestos litúrgics, el mateix art, conductes concretes, individuals i comunitàries) o en discurs expressament evangelitzador, en forma d’ensenyament, predicació, diàleg quotidià i senzill, text escrit, etc.)
El que passa és que l’Església és Poble Profètic. I el missatge profètic, en tant que vingut de Déu, unes vegades il·lumina, beneeix i consola, altres vegades denuncia i produeix dolor. D’altra manera no seria salvador. Segons la tradició bíblica i la missió rebuda de Jesucrist, l’Església es denomina “Poble Messiànic”, és a dir, Poble salvat i salvador. I aquesta condició inclou transmetre el missatge profètic de Jesús. És un missatge que no coneix càlculs tàctics, ni busca interessos polítics. Ser prudents i buscar la millor comunicació, no significa callar la veritat de Déu, la Veritat que és el mateix Jesucrist, sinó servir-lo.
Una de les proves més clares que l’Església del Ressuscitat és lliure, consisteix precisament en la seva valentia i decisió per a anunciar la Veritat que és Jesucrist. La Veritat que busca ser viscuda i comunicada, perquè qui la rebi arribi a ser lliure (cf. Jn 8,32).
