Data: 19 de juliol de 2026
Estem ja entrats en l’estiu, i molts dels nostres pobles i ciutats s’omplen de festes majors, unes celebracions esperades per tothom. Són dies en què la gent surt al carrer per gaudir de la festa, allunyar-se de la tebiesa i fer un parèntesi en les preocupacions que amaren el dia a dia.
Alhora són moments forts de convivència i de comunió, ja que per damunt de discussions i malentesos, s’enforteixen els vincles entre tothom. En són testimonis els menjars populars, on petits i grans, veïns i desconeguts, seuen al voltant d’una mateixa taula, compartint viandes i sobretot experiències de vida.
Fer festa, doncs, correspon a l’expressivitat antropològica de tot poble i de tota persona. I la dimensió festiva té elements molt beneficiosos per a l’ésser humà, n’afavoreix la creativitat, les relacions socials i el benestar emocional. Cal, doncs, potenciar-la i afavorir-la, sempre que, naturalment, estigui al servei de la persona i de la societat, i no esdevingui una oportunitat per tenir comportaments grollers o contraris als drets humans.
Alhora no podem obviar que les festes majors ajuden a reforçar la identitat de la nostra cultura i serveixen de pont entre generacions, ancorant-nos en referents sòlids que ens vinculen al nostre passat i ens ajuden a saber qui som. Però, en el nostre cas, les festes majors són molt més que una tradició o un conjunt d’actes festius. S’hi ajunta un component sens dubte transcendent, ja que el que celebrem és l’acció de Déu en tants sants i santes que tenim com a patrons i a qui demanem també la intercessió.
Aquests nostres patrons i patrones no són un detall històric qualsevol, sinó que neixen d’una confessió de fe. Ens recorden que els nostres pobles, abans de ser una realitat administrativa o geogràfica han estat una comunitat reunida al voltant de Crist, convocada durant generacions a l’entorn de la seva Església. Per això, durant segles, ens hem sentit cridats a celebrar les gestes de Déu. I la millor manera que fer-ho és entonant himnes i lloances a les nostres ermites i esglesioles. És una manera bonica i profunda d’expressar que el nostre és un missatge de bondat i de pau, de fe i de transcendència, de felicitat i de fraternitat.
Així ens ho recordava el papa Francesc en la seva exhortació programàtica: «Potser la invitació més encomanadissa és la del profeta Sofonies, el qual ens mostra Déu mateix com un centre lluminós de festa i de joia que vol comunicar al seu poble aquest goig salvífic. M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu el tens a dins […]. Per tu se sent joiós i alegre, per l’amor que et té, […] per tu està content i crida de goig” (3,17). És la joia que es viu enmig de les petites coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura que puguis tracta’t bé […] No et privis del bon dia que passa” (Sir 14,11.14). Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules!» (Evangelii gaudium, 4).
Ben vostre,
