Data: 18 d’octubre de 2020
Una cosa són les distàncies geogràfiques, físiques, i una altra les distàncies del cor. La celebració anual del Dia del Domund posa davant dels nostres ulls una realitat i un repte enormes: la realitat dels qui avui mesuren la distància des del cor i el repte de la crida de Jesucrist a no posar barreres ni límits al seu amor a l’interior de cadascun.
Els missioners, aquests germans nostres que veiem com a agosarats, lliures i valents, és una realitat que forma part de les nostres vides. És veritat que en molt comptades ocasions apareixen en els mitjans de comunicació i que, per desgràcia, quan mereixen l’atenció del mercat de les notícies no és precisament per a posar de manifest el testimoniatge de les seves vides. És veritat a més que si alguna vegada mereixen l’elogi de l’opinió pública no és per la vivència profunda de deixebles de Crist lliurats absolutament a l’evangelització.
Però des de la mateixa Església ja sabem que “la veritat” dels missioners, el que són i signifiquen realment, només es pot calibrar amb ulls i mirada evangèlica. I aquesta mirada els contempla com el gran do de l’Esperit a la seva Església: el do dels qui es deixen portar per les insinuacions del mateix amor de Déu, que els empeny a deixar-se interpel·lar per les pobreses dels qui són lluny, salvar distàncies i tota classe d’obstacles, i arribar a ells fins a compartir les seves vides. Saben que la pobresa més profunda és no conèixer el Crist i no poder gaudir de la relació amb Ell de manera conscient i lliure. Però ells mateixos, assumint i compartint les vides dels qui estan lluny són presència, testimoniatge i anunci de Jesucrist. Per això les persones i les vides dels missioners són també “nostres”, són de l’Església, comunió fraterna i expansiva. Mereixen tot el nostre suport: la nostra oració, el nostre ànim, la nostra ajuda material, la nostra proximitat…
D’altra banda, sona avui amb més força la veu de Jesús a tots i cadascun de nosaltres: “Aneu a tot el món i proclameu…” (Mc 16,15). És una crida a tots, arrelada en l’inici mateix de la nostra condició de cristians deixebles de Crist, en el nostre baptisme i el nostre acte de fe. Per tant, tots hem de respondre. No tots responem com els missioners que estan en les anomenades “terres de missió”. Però, tots som cridats a viure el mateix esperit missioner. Concretament, tots hem de conrear i deixar-nos portar per aquest mateix amor que salva distàncies i obstacles, fent que els qui estan lluny geogràficament o culturalment, es vegin propers, pròxims, fins a compartir les seves vides.
És aquesta una de les facetes més significatives de l’“esperit missioner”. És aquella manera d’estimar que hom rep de Crist, del seu Esperit, i que canvia el món alliberant-lo d’estretors, mirades curtes, interessos particulars, per a contagiar la comunió profunda en qualsevol racó de la terra.
La veu del Papa convidant a la fraternitat universal s’ha deixat sentir en la seva encíclica Fratelli tutti. Els missioners en particular i l’esperit missioner en general no són sinó vies d’expansió d’aquesta fraternitat universal; no pel simple fet de pensar, agradar o optar per una forma pacífica de conviure, sinó perquè anuncien i testifiquen l’Esperit de comunió, la veritat de Déu com a Pare comú en el seu Fill Jesucrist.
Avui, per això, es dilata la nostra mirada, dirigida per un esperit missioner, que desperta una profunda i sincera acció de gràcies.
