Data: 7 de febrer de 2021

Tenim clar que un cristià no pot deixar de ser humanista, ja que en l’origen fonamental de la seva fe hi ha el misteri de l’Encarnació, el Déu fet plenament home: professem per això que Jesucrist és la definició, la mesura, el paradigma de persona humana, com ens diu el Concili Vaticà II (GS 22). Així mateix sabem, per coneixement de la història i per experiència, que aquesta sensibilitat cap a tot allò humà, fins i tot el somni d’un món “plenament humà”, ajustat a les exigències de tota persona humana, és un tret característic de tot creient.

Tanmateix, quan exposem aquestes idees, no falten els qui ens recorden que el món és molt complex i que el nostre discurs està molt bé per a la classe o la trona, però no pas per a la vida real. És complex particularment el món de la vida pública, el de la política, de la cultura, de l’acció social.

Ja ho sabem. Però no cal anar molt lluny per a trobar exemples actuals de veritable humanisme actiu, concret i ben visible, per a qui els vulgui veure. Un d’ells és “l’Organització Mans Unides”.

“L’Organització Mans Unides” va néixer en els anys 1959-1960 entre les Dones d’Acció Catòlica Espanyola. Elles, responent a la crida de la FAO, que reclamava accions en contra de la fam i del subdesenvolupament, es van comprometre a lluitar contra “la fam de pau, de cultura i de Déu que patia gran part de la humanitat”. Van realitzar la seva primera Campanya contra la Fam en 1960. Des de llavors es van anar organitzant dejunis voluntaris i col·lectes per a denunciar i lluitar contra el subdesenvolupament. Any rere any la iniciativa va anar creixent. En 1970 estava ja consolidada i la Conferència Episcopal Espanyola va acordar que es fes una col·lecta extraordinària contra la fam en el món en totes les parròquies d’Espanya. L’Organització va deixar el nom de “Campanya”, per a dir-se “Mans Unides”, com a Associació de l’Església al servei dels pobres del tercer món.

Conèixer aquest origen té una gran importància. Perquè ens hem de situar en aquell temps, quan les Dones d’Acció Catòlica eren molt nombroses i compartien i vivien la seva fe amb la voluntat d’obrir-se a la realitat i projectar-hi el seu compromís. Tenien com a objectiu superar la vivència de la fe, aïllada en la intimitat o en els espais exclusius de la pregària o la reflexió. Llavors, adherides al Moviment Internacional de Dones Catòliques, van assumir el repte d’associar-se per a lluitar contra la fam.

Aquest era un de tants exemples de les moltes obres socials que van iniciar homes i dones d’Acció Catòlica de llavors. L’interessant era que la mirada amb la qual copsaven la realitat humana no era cap altra sinó la de la fe: obeïen aleshores a l’humanisme cristià, segons el qual la fam, la incultura, la marginació constituïen una crida a l’acció i al compromís.

“Les mans unides” que mostren l’Organització són un símbol de la comunió que neix en el món a partir de Jesucrist, del seu Esperit d’Amor. Quan aquesta comunió es fa efectiva i concreta, produeix entre altres efectes, una força desencadenant de “solidaritat”. Si aquesta solidaritat troba la pobresa, la fam, la marginació, llavors el món canvia. El petit o gran espai de món recupera el seu rostre veritablement humà. És a dir, un rostre més semblant al projecte de Déu.