Data: 22 de novembre de 2020
Hem arribat al darrer diumenge de l’any litúrgic, i celebrem la solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món. Ell és el principi i la fi de tot, el qui dona sentit a la història. Acabem un any litúrgic i diumenge vinent en començarem un altre amb el primer diumenge d’advent. Però no podem oblidar que aquest any ha estat diferent en molts aspectes. Estem patim una pandèmia terrible, i encara que una calamitat així s’ha produït en altres ocasions al llarg de la història, no em consta que cap altra s’hagi abatut d’una forma tan global com la que ens afligeix actualment. Per això sembla important que aquest diumenge insistim especialment en allò que la constitució pastoral Gaudium et spes del concili Vaticà II destaca en el número 45, que Crist és “el fi de la història humana, el punt on convergeixen les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total de llurs anhels”.
En les primeres setmanes de la pandèmia, pels mesos de març i abril, servia d’inspiració i de fortalesa una escena de l’Evangeli: quan Jesús, en l’episodi de la tempestat calmada, diu als Apòstols: “No tingueu por, que sóc jo”. També ens ho diu a nosaltres i ens allibera de la por si fixem la mirada en Ell, si som conscients de la seva presència al costat nostre. La pregària és el principal aliment d’aquesta consciència. Ara, en escriure aquestes ratlles em ve a la memòria l’himne cristològic de la carta de sant Pau als colossencs; Jesucrist hi és presentat com el primogènit de tota criatura, “ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell, i tot es manté unit gràcies a ell “ (cf. Col 1,15-20).
Sant Pau recorda una veritat molt important: la història te una meta, una direcció. La història va cap a la humanitat unida en Crist, va cap a l’ésser humà perfecte. Dit d’una altra manera, Sant Pau afirma que en la història hi ha progrés, que en la història hi ha una evolució. Tot allò que ens acosta a Crist i a les persones concretes, ens apropa a la humanitat, i això és un progrés. Això comporta una responsabilitat per nosaltres, la de treballar pel progrés, per la justícia i la pau.
L’evangeli d’aquest diumenge presenta un examen final sobre la vida, amb els criteris amb que serem jutjats: “Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vau acollir”, etc. (Mt 25,31-46). Encara que el regne de Crist no és d’aquest món, porta a renovar l’interior del cor de l’ésser humà i de la història. Si posem en pràctica el missatge evangèlic, el regne de Déu es realitza enmig nostre. La constitució pastoral Gaudium et spes il·lumina els àmbits de la vida de l’home contemporani i l’anima a viure plenament la seva vocació recordant que “ens dirigim vers el perfeccionament final de la història humana, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef 1,10)”.
Amb la solemnitat de Jesucrist Rei de tot el món arriba al seu fi aquest any litúrgic. Aquests dies són propicis per a reflexionar sobre la vida, sobre el temps, sobre com fem fructificar els talents rebuts, sobre la superació de les dificultats, i sobretot per a girar la mirada a Jesucrist, Senyor de la vida i de la història, Senyor del nostre cor.
