Data: 24 de setembre de 2023
El passat dia 2 d’agost, en el marc de la JMJ (Jornada Mundial de la Joventut) a Lisboa, i a la ciutat de Cascais, vaig tenir un primer contacte, ple de vida, de paraules, d’emocions, amb un bon grup de joves de la diòcesi de Tortosa. Quina bonica experiència -en aquells moments com a bisbe electe d’aquesta estimada diòcesi- trobar-me amb el nostre jovent, tan vital i amb tantes ganes i ànsies de satisfer la seva curiositat!
Trobar-nos a Cascais i amb els seus mossens i catequistes acompanyants, va ser com beure en una font d’aigua fresca. Aquella tarda vam tenir un diàleg viu i intens, amb una àmplia roda de preguntes i respostes per intentar satisfer la curiositat de tots ells: Què fa un bisbe? Com és la seva missió? Com va ser la seva crida vocacional? Com veu la joventut? Com viu el Crist al qual segueix? Vam estar una bonica estona dialogant, coneixent-nos, des de la senzillesa, explicant, repreguntant, obrint noves inquietuds, en un fecund i madur diàleg.
Les seves ànsies de preguntar es van manifestar amb tota la seva naturalitat i espontaneïtat. Tot intentava mirar el futur, tots volien conèixer el testimoni del bisbe, tots volien entendre el per què de les experiències que es viuen als nostres cors quan ens trobem amb Jesucrist. I aquella conversa llarga, transparent i fecunda va prendre en un moment el ritme d’una pregària que tots vam poder fer plegats. I tot ho vàrem culminar amb una sentida celebració de la penitència i un berenar. El diàleg es va convertir en convivència, la convivència en pregària i la pregària en reconciliació. Aquella ànsia de preguntes va fer-me pensar en, com a bisbe, quantes preguntes i respostes havíem de donar cada dia per assenyalar camins des de l’Evangeli, per obrir esperances, per donar testimoni de la nostra fe, per fer-ho amb alegria de cor.
L’endemà, amb l’arribada del papa Francesc a Lisboa i el discurs d’acollida que el Sant Pare va fer pel jovent, a la tarda del dijous 3 d’agost, escoltava unes paraules que em van colpir. El papa ens assenyalava que “som una comunitat de cridats”, que tots som cridats tal com som, amb les limitacions que tinguem, amb alegria desbordant, amb ganes de ser millors. I ens deixava clar el mateix que el va succeir amb ell i que em va fer pensar amb el que havia succeït amb el grup de joves diocesans tortosins el dia abans: “També vosaltres, aquesta tarda m’heu fet preguntes, moltes preguntes. Mai us canseu de preguntar, mai us canseu de preguntar. Fer preguntes és bo, (…) perquè qui pregunta romandrà sempre “inquiet” i la inquietud és el millor remei per a la rutina. A vegades una espècie de normalitat que ens anestesia l’ànima.
Cadascú de nosaltres té els seus interrogants dintre. Portem aquests interrogants amb nosaltres, i portem-ho en el diàleg comú entre nosaltres”.
Després d’aquestes paraules del Papa, que van donar un nou sentit a la nostra trobada amb els joves de Tortosa, us convido a tots, joves i grans, a ser inquiets davant la rutina i deixar-nos sorprendre sempre per l’amor de Déu. Un amor que ens rejoveneix, un amor que ens dona alegria.
