Data: 20 de febrer de 2022
El dia 22 de febrer celebrarem la festa de la Càtedra de l’Apòstol Sant Pere. Es tracta d’una commemoració litúrgica que ja se celebrava a Roma en el segle IV perquè la unitat de l’Església, que és un do del Senyor, s’edifica sobre la confessió de fe de Pere, sobre el seu magisteri i sobre el seu govern. Per això, aquesta celebració hauria de ser per a tots els catòlics una ocasió per a renovar la nostra adhesió sincera al papa Francesc i al seu magisteri. La unitat entorn d’ell és l’únic camí perquè l’Església es mantinga unida i ferma enmig de les dificultats que ha de superar a cada moment de la història.
L’Església no és actualment una institució compacta en la qual tots pensem el mateix. Vivim un pluralisme d’espiritualitats, de pensament teològic i de mètodes pastorals molt major que en el passat. Aquest, si no ens allunya de la fe comuna i no trenca els vincles de la caritat entre nosaltres, és enriquidor per a tots. No obstant això, hem de reconèixer que sovint tenim la sensació que ens trobem davant una situació de polarització ideològica entre les diferents sensibilitats que conviuen a l’Església, i en alguns casos les diferències poden arribar a convertir-se en divisions.
L’arrel d’aquesta situació cal buscar-la en una inadequada relació entre la fe i la pròpia ideologia. La fe naix d’una actitud de confiança en Déu i és la virtut sobrenatural que ens mou a orientar totalment la nostra existència en direcció a Ell i a no dubtar de la veracitat del que ens ha revelat. De la mateixa manera que quan ens fiem d’algú creiem el que ens diu, els creients no dubtem de la veritat de la Revelació perquè ens fiem de Déu. Per això, la fe és la virtut que configura la vida del creient en totes les seues dimensions: la seua manera d’actuar, de pensar i de sentir. Un creient autèntic no absolutitza el seu pensament, sinó que el sotmet al judici de la fe.
Malauradament, avui dia en alguns sectors de l’Església, s’absolutitza la ideologia fins al punt que el contingut de la fe s’interpreta en clau ideològica i s’eliminen, s’obliden o s’ignoren aquelles dimensions del cristianisme que no se sotmeten a la pròpia manera de pensar, com algunes veritats de la fe o normes morals. També aquesta ideologització afecta a la celebració de l’Església: alguns reivindiquen una litúrgia «tradicional» en reacció al Vaticà II; mentre que altres, per als qui el Concili es va quedar curt, converteixen les celebracions en expressió d’uns sentiments o ideals purament humans, oblidant que la litúrgia és el lloc de la presència del misteri de la Salvació que Déu ha realitzat en Crist.
En una situació com aquesta, el ministeri del successor de Pere queda qüestionat: mentre que alguns creuen que el Papa ja no garanteix la continuïtat amb la Tradició de l’Església i distingeixen entre el ministeri papal i la persona que l’exerceix, com si aquestes dues realitats es pogueren separar; uns altres pensen que l’Església necessita unes reformes que no acaben d’arribar.
En aquesta situació, la festa de la Càtedra de Sant Pere, que ens recorda que la unitat a l’Església només s’aconsegueix entorn del successor de l’Apòstol i en l’acceptació confiada del seu magisteri, ha de ser una ocasió perquè els catòlics renovem la nostra confiança en el papa Francesc, a qui, en la recent visita ad limina, vaig tindre l’ocasió de reiterar-li l’afecte i la comunió de la nostra diòcesi amb la seua persona i el seu magisteri.
