Data: 6 de novembre de 2022

Avui sentim una crida molt especial que ens arriba des del fons de la història. L’Any Litúrgic ens introdueix en un temps important per a la nostra vida espiritual. És un temps que posa en joc la capacitat per a assolir un sa equilibri i una pau serena enmig de les vicissituds de la vida.

La litúrgia ens convida a contemplar la fi de la història, incloent, naturalment, la fi de cadascú.

Que ningú pensi que aquesta invitació està fora de tot interès actual. D’una banda, ja fa temps que el cinema (i altres àmbits de la cultura) produeix abundants obres sobre l’assumpte que avui anomenem les “distopies”. És a dir, relats generalment dramàtics sobre la fi del nostre món, autèntiques profecies sobre el futur en el qual tot acaba destruint-se. És quelcom més que un recurs creatiu. De vegades es transmet una visió radicalment negativa: les grans crisis sobrevenen com a efecte necessari de les contradiccions del present i les causes de mals actuals apareixen més poderoses i radicals (domini aclaparador d’una dictadura, desastre ecològic, abús de poder, ambició, explotació, violència, etc.). Alguna vegada s’insinua un bri d’esperança, per la qual acaben guanyant “els bons”…

D’altra banda, la consideració de fenòmens reals que ens afecten globalment, tota la humanitat, provoquen pensaments, que solem anomenar “apocalíptics”. És a dir, judicis sobre la fi, un futur més o menys llunyà, en què la humanitat arriba a exhaurir tots els recursos per a sobreviure. Hi han contribuït les crisis econòmiques globals, la pandèmia, la guerra i les seves seqüeles en la manca de recursos alimentaris, el canvi climàtic i els desastres ecològics, l’absència de conviccions fermes i el seu efecte en la desorientació personal i social, el buit d’ideologies engrescadores, etc.

Per als cristians pensar i pregar sobre la fi de tot i d’un mateix, és essencial. No és una moda, ni un recurs fàcil, ni un joc dramàtic, sinó quelcom que forma part essencial de la seva fe.

No fa molt temps que es burlaven del predicador que pretenia moure les consciències de la gent amb amenaçadores representacions de la mort pròpia o de la fi del món i del judici subsegüent. La gent, que en general era víctima de grans pobreses, de malalties i sofriments de tota mena, es deixava impressionar. Allò era una caricatura i un recurs oratori. Però certament significava posar davant els ulls una veritat inqüestionable: la fi.

Creiem que estem lluny d’aquesta situació. En primer lloc, perquè, gràcies a Déu, ja no es practica aquella oratòria. En segon lloc, perquè els moderns estem convençuts del nostre poder i que som o serem capaços de superar qualsevol crisi. I en tot cas, la mort sempre es pot dissimular, fer-la “dolça”, compensar-la, no pensar-hi, oblidar-la…

Tanmateix, la realitat és tossuda. La fi de tot, l’acabament de tot el que avui pot considerar-se valuós i que ens enlluerna, amb la mort personal i col·lectiva, és un fet inqüestionable, el fet més cert, que ningú no pot posar en dubte.

Afrontar aquesta realitat, no fugir-ne, no dissimular-la, ha estat, és i serà un dels reptes més profunds per a qui desitgi trobar honradament un sentit a la vida. Com diem, forma part essencial de la nostra fe.