Data: 1 de març de 2020

La Quaresma ens dona la gran oportunitat de posar a prova l’autenticitat del nostre “ésser cristià”.

Posar a prova consisteix a sotmetre alguna cosa a una situació difícil, perquè posi de manifest la seva capacitat i fortalesa. Així se sol fer amb materials, institucions, fins i tot persones en la professió, etc. El temps de Quaresma ens serveix per a créixer i madurar, precisament perquè evoquem, revivim, les proves que ens permeten trobar, adonar-se, reconèixer, què hi ha realment al nostre cor; des d’aquí avançar i créixer en l’Esperit. Ja ho va dir Jahvè al Poble d’Israel: “Et vaig fer passar pel desert per a saber què hi havia en el teu cor” (Dt 8,2)

Tota l’Església i tots en l’Església hem de créixer travessant proves, algunes comunes a tothom i altres més pròpies d’un estat o carisma. Així, ja que estem centrats en el laïcat i els grans reptes que té avui plantejats, reconeixem aquestes proves que han de travessar els cristians laics, per la seva particular condició de viure la pròpia fe, com a membres de l’Església i inserits en el món.

Sant Pau VI, quan encara era Mons. Joan Baptista Montini va mantenir una rica conversa (una de tantes) amb el seu amic, el filòsof Jean Guitton, cristià laic molt conscient de la seva missió en el món de la cultura i també de la política. El cardenal li va fer observar:

“La seva prova de laic, cal sentir-la; jo diria fins i tot que cal sofrir-la. No hi ha solució fàcil per al que és per naturalesa difícil. Quan cal estar dividit, cal suportar per amor l’estar dividit…”

Al·ludeix a les tensions ideològiques en el món i en l’Església, per acabar subratllant:

“No tingui por per no sentir-se còmode en aquest món. Res no és còmode en aquest lloc de pas… Tasca dels filòsofs cristians i dels laics: evitar que les veritats de fe esdevinguin (mers) símbols de realitats humanes.”

No pretenem que es copsi el valor i la profunditat d’aquestes paraules. Sols desitgem subratllar un aspecte d’aquest missatge que incideix necessàriament en la vida del laic que busca ser sincer i conseqüent amb la seva fe enmig del món i membre de l’Església. ¿No diem que a l’Església, especialment els laics, han d’estimar el món? És lògic que de vegades un s’hi senti identificat. Però també en moltes altres ocasions, sofreix la distància, allò que veu com a errors del món, i se sent indignat o profeta crític. ¿Per què tantes vegades el cristià no “està còmode” en el món?; ¿per què fins i tot, encara que sigui de naturalesa diferent, es queixa de l’Església?

Com en tantes altres ocasions, viure aquesta tensió està lluny de constituir un signe de falta d’autenticitat del laic. Al contrari, demostra que viu quelcom que experimenta tot veritable deixeble de Crist: viure a fons en el món, compartint les seves alegries, sofrint les seves faltes, i ressuscitant constantment en esperança.

Això no és una fórmula que, aplicada d’una vegada per sempre, es té assumida, com adquirida, en el baptisme o en un acte de fe i conversió joiosa. Si se’ns permet aquesta comparació, direm que, com que la crisi és crònica, a manera de malaltia, sempre serà necessària la medicina. La medicina es pren com a prova, que, assumida humilment, ens permet créixer, madurar, avançar en el camí apassionant en el seguiment lliure i responsable de Crist.