Data: 2 d’agost de 2020
En l’acompanyament personal, d’acord amb el que assenyala el papa Francesc, és molt important practicar l’art d’escoltar que és molt més que el fet de sentir, per a poder trobar després la paraula i el gest oportuns. Només aleshores és possible descobrir els camins per un creixement genuí, per tal de desvetllar l’ideal de viure l’ideal cristià, per a correspondre a l’amor de Déu bo i desenvolupant tots els dons que Ell en ha concedit (cf. EG 171).
Recordo que en els meus primers anys de sacerdot, va venir una persona a consultar algunes qüestions que la preocupaven. Vaig estar gairebé una hora seguida escoltant-la. Vàries vegades vaig intentar respondre-li, però va ser impossible, perquè la meva interlocutora no parava de parlar ni un moment. En acabar, quan ens acomiadàvem, em va agrair que l’hagués escoltat aquella estona i també em va dir que els meus consells eren molt encertats. Però resulta que jo no havia pronunciat pràcticament ni un paraula. És l’ocasió en que m’he adonat més clarament de la necessitat que els éssers humans tenim de ser escoltats, i la importància de saber escoltar.
Escoltar no és el mateix que sentir. Sentir és un acte natural, inconscient, que es fa sense esforç; és captar a través de les oïdes tot un seguit de sons que es produeixen al voltant nostre, que, si no tenen un significat previ, no passen de ser un simple soroll. En canvi, escoltar és la capacitat de donar sentit i interpretar allò que entra per les oïdes; escoltar és quelcom que es fa intencionadament, de forma selectiva, parant atenció a allò que ens interessa. Habitualment no decidim què ens toca sentir, però sí decidim a qui volem escoltar i què volem escoltar.
Ara bé, escoltar de veritat no és una tasca fàcil. Significa estar atent, posar tots els sentits davant la persona que ens parla, sense interrompre-la, sense jutjar-la. Saber escoltar és una prova de respecte i d’ estimació, és tot un art. Aparentment pot semblar un acte passiu, inactiu, però és un exercici que demana molta paciència i constància. Vol dir a l’altre, sense alterar ni manipular les seves raons, amb una actitud receptiva, acollint i entenent els gestos i les paraules de l’altre.
En la vida, és molt d’agrair una paraula encertada o un detall d’afecte, però encara s’agraeix més que se’ns escolti a fons i sense presses quan necessitem desfogar-nos o consultar qüestions importants. Quan ens domina l’angoixa o hem de prendre una decisió transcendental per a la nostra vida necessitem que se’ns escolti a fons i llargament. Vivim en un món de presses, d’estrès, de competitivitat extrema, en el que no hi ha temps per a escoltar serenament, ni per al diàleg fecund, ni tant sols en les famílies, o en els llocs de treball, o en els diferents ambients. Tal com va assenyalar l’escriptor i científic alemany Johann Wolfang Goethe, “parlar és una necessitat, escoltar és un art”.
Per això, si bé és important saber enraonar, encara ho és més saber escoltar. Si existeix l’art de la paraula, de l’exposició d’arguments, del debat de les idees, i té molta importància, encara és més important l’art d’escoltar. El camí per a conèixer a fons les persones és saber escoltar en profunditat. Aleshores, més enllà de les dades externes, descobrim les raons profundes i els camins, perquè arribem a conèixer el cor de les persones.
Per acabar aquest escrit vull subratllar una actitud molt important en aquell que acompanya, per a poder escoltar: la humilitat, la discreció, la superació del protagonisme, de tot narcicisme que pugui desviar el focus del procés. Si no se supera l’egocentrisme, sempre ens pot assetjar el perill d’acabar explicant la pròpia vida i escoltant-se un mateix per comptes d’escoltar l’altre i a l’Esperit Sant mateix, que és el qui guia a ambdós en el procés.
