Data: 4 d’octubre de 2020
Des que Jesús va proclamar “benaurats els que ploren”, nosaltres ens fem ressò d’aquesta felicitació i continuem anunciant aquesta Bona Notícia, sense avergonyir-nos-en, convençuts de la veritat d’aquestes paraules.
Sabem qui són aquests que pateixen i mereixen ser felicitats. Ho fem a la vista de persones concretes que pateixen, sense oblidar el nostre compromís de fer el possible per apaivagar el dolor aliè, especialment el dolor dels qui són víctimes. En realitat, la proclamació d’aquesta benaurança inclou un crit a favor del dret a la vida digna de qualsevol víctima.
Però un dia, en el marc d’una conversa ecumènica, un “pope” ortodox em va sorprendre amb la següent observació. “Vivim uns temps –deia– en què tots reivindiquen els seus drets, sobretot els drets propis. Però ningú no reivindica els drets de Déu!”. Sincerament no m’esperava aquella reacció. En aquell moment dubtava si donar-li la raó o dissentir. Certament era un llenguatge i un pensament estrany entre nosaltres, els catòlics, abocats en la defensa dels drets humans i el compromís per la justícia. D’altra banda, immediatament m’assaltava un interrogant: el Jahvè de l’Antic Testament o el Déu de Jesucrist ¿ha reivindicat els seus drets? ¿Som nosaltres els qui, coneixent suposadament aquests drets de Déu, som cridats a defensar-los enfront dels qui atempten contra ells?…
Eren pensaments semblants als d’aquells que reivindiquen la defensa dels drets de la Veritat. Una qüestió profunda, que ens portava a aprofundir intel·lectualment i pastoralment.
Però, independentment d’aquestes qüestions, la veritat era que la reacció d’aquell “pope” ortodox significava una importantíssima reorientació de la nostra experiència de fe. Constituïa un canvi radical respecte del que entre nosaltres és una cosa molt assumida amb total normalitat: la nostra fe és viscuda com un humanisme gairebé absolut, la nostra mirada sobretot està fixada en la persona humana i els seus problemes, de manera que fins i tot la nostra pregària té com a contingut i protagonista la petició per les persones humanes, les seves causes, i pel nostre compromís moral a favor d’elles.
En canvi l’observació del “pope” ens convidava de fet a tenir la mirada centrada en Déu mateix, el seu ésser i el seu obrar. Ens cridava a mirar la realitat d’aquest món des de Déu, el que era aquesta realitat des del ser personal de Déu.
Això suposava haver superat la imatge de Déu, com a Déu dels filòsofs o d’algunes religions, com Ser Suprem, absolut i transcendent, immutable i etern, etc., per a concebre el Déu “que plora”, el Déu amb entranyes de compassió i misericòrdia. Aquest Déu no era estrany a l’Antic Testament i a la tradició jueva (¿com no sentir el plany de Déu a la vista de la seva estimada vinya, que li donava raïm agre en lloc de bon fruit, a Is 5,1-7?). Aquest Déu que va realitzar la seva més plena manifestació en Jesucrist.
El Déu ferit, les llàgrimes del qual reconeixem en el plor de l’home Jesús de Natzaret (davant la ciutat: Lc 19,41; davant el seu amic Llàtzer: Jn 11,32). Unes llàgrimes que van ser i són per a nosaltres autèntiques “llàgrimes de Déu”, així com la seva compassió, la seva misericòrdia i la seva manera d’estimar de manera humana. És possible que, fixant-nos directament en Ell, ja no resulti tan estrany parlar de “els drets del Déu encarnat”, el Déu veritable, víctima de la més vil injustícia.
