Data: 15 de març de 2020

Diem que Nicodem va experimentar davant de Jesús un sentiment de perplexitat. Restar perplex és sentir-se com paralitzat davant d’una cosa inesperada, que no s’acaba d’entendre. En el fons és una reacció davant d’una realitat que no es pot dominar. Era el que hem anomenat “una de les seves nits”, un dels significats del fet que Nicodem anés de nit a entrevistar-se amb Jesús.

Ens interessa molt aprofundir en aquesta experiència, perquè nosaltres vivim una cosa semblant. No exactament el mateix, perquè, com algú pot dir, entre nosaltres desapareix el factor sorpresa: a diferència del personatge bíblic, ja coneixem de memòria la història de Jesús, així com el missatge cristià en el seu conjunt. De fet, en el centre del nostre Credo hi ha la fe en el Misteri Pasqual, la fe en la Mort i Resurrecció de Crist, que s’actualitza en el sagrament del baptisme. Avui ens dirigim als cristians laics senzillament com aquells creients, que viuen el seu baptisme en el món i en l’Església.

Tot i així, una cosa és recitar el Credo i conèixer la història de Jesús, les seves paraules i les seves obres, que sempre seran les mateixes, i una altra descobrir el que Jesús significa en cada moment de la nostra història. Concretament, una cosa és saber que Jesús va dir “cal morir i néixer de nou” i una altra discernir el que això significa avui, en la meva vida i en la vida de l’Església i del món.

És aquest repte, discernir què significa avui per a un cristià morir i néixer de nou i arribar a viure-ho, el que més ens costa. Per què?

Com veiem amb la imatge de Jesús com a gran profeta, que Nicodem i nosaltres assumim fàcilment, també arribem a entendre fàcilment allò de “renéixer”, en el sentit de “renovar”. Convidem a renovar la vida, les institucions, les formes; en el nostre llenguatge comú parlem d’un laïcat renovat, una Església nova, uns estils nous. Aquesta manera de parlar desvetlla il·lusió i resulta atractiva. Un missatge així és, a més, necessari. Nicodem també degué sentir-se en sintonia amb aquest llenguatge, devien ressonar en el seu interior paraules tan esperançadores com aquelles d’Ezequiel, Jeremies i altres profetes, que anunciaven “un cor i un esperit nou”. En aquest sentit, ell i nosaltres ens veiem atrets per Jesús i el seu seguiment ens sembla fins i tot lògic. Qui no voldrà una Església, uns laics renovats, plens de vida, creatius i actius…?

Però la resposta de Jesús a Nicodem, i tot l’Evangeli en el seu conjunt, inclouen un missatge molt més profund i radical. Jesús parla de morir per a ressuscitar. No hi haurà un nou naixement, si abans no hi ha hagut una nova mort.

És una cosa sabuda (impossible oblidar-ho), però moltes vegades silenciada. Per què? Potser perquè en el fons tenim por. Intentant fer “atractiu” l’Evangeli, temem no ser acceptats per la gent. Sospitant fins on ens portaria aquesta mort, tenim por de perdre seguretats, privilegis, comoditats o béns adquirits…

Nedar entre l’atracció i la por davant de Jesús és una de “les nits més profundes de Nicodem”. Malauradament molt sovint venç la por. Però llavors continua dominant la foscor. I en la foscor no hi ha vida. Enfront d’un cristianisme fluix i aburgesat, avui han de ressonar en nosaltres aquelles paraules de Jesús: “Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran” (Lc 13,24)