Data: 12 de juliol de 2026
Estimats amics i amigues:
Tot acolliment cristià comença quan l’altre deixa de ser un hoste per convertir-se en un germà. Amb la imminent arribada de l’estiu, els nostres carrers i places s’omplen de rostres nous, de visitants que trien les nostres terres per descansar, recarregar forces i compartir el seu temps de quietud amb els seus éssers estimats. I nosaltres, com a Església diocesana que pelegrina a Tortosa, volem donar-los la benvinguda, obrir-los les portes de les nostres llars i dir-los que aquesta és, també, casa seva.
Durant aquests mesos, les nostres esglésies es converteixen en aquesta «Tenda del Trobament» de què parla el llibre de l’Èxode (cf. Ex 33,7), en llocs oberts on cada persona pugui sentir-se acollida, escoltada i acompanyada. No podem oblidar que en les nostres parròquies resplendeix la vocació més profunda de l’Església: ser icona de la Santíssima Trinitat, espai de comunió on l’amor que uneix el Pare, el Fill i l’Esperit Sant es fa proximitat, hospitalitat i cura per a tothom.
Però, de què serveix reposar el cos si no descansa l’ànima? L’ànima anhela espais per a l’assossec, la contemplació i el retrobament amb allò que dona sentit a la vida. I l’hospitalitat que nosaltres hem d’oferir forma part del cor de l’Evangeli. Així, com a signes fràgils —però fidels— de comunitat trinitària, hem de fer lloc a l’amor, aquell que transforma el foraster en algú de la família; perquè ningú no passi entre nosaltres sentint-se invisible, perquè cada persona que truca a la nostra porta duu amb si una història sagrada que mereix ser escoltada, abraçada i emparada amb tendresa.
Cap dels seus fills no és indiferent per a Déu. Així ens ho va ensenyar Maria: allà on una persona truca a la nostra porta, Ella respon amb un acolliment que no pregunta primer qui ets o d’on vens, sinó què necessites. Com la nostra Mare, estem cridats a acollir sense límits perquè ningú no se senti estrany sota l’empara de l’amor de Déu.
El Senyor ens recorda que qui obre les portes de casa seva al germà obre, també, el seu cor a Déu: «Era foraster i em vau acollir» (Mt 25,35). Per això, les nostres comunitats cristianes, sostingudes pel lliurament generós de tants sacerdots, religiosos i laics, ofereixen una llar segura on poder celebrar la fe, compartir l’esperança i experimentar la proximitat de Jesús.
Que cada parròquia sigui un refugi de pau, una porta oberta i una taula compartida, on els cansaments trobin descans, les penes consol i l’esperança torni a encendre la seva llum en el cor dels qui busquen una llar.
