Data: 15 de maig de 2022
Últimament, estem fent servir en la nostra realitat eclesial una paraula que ens sona rara, ens sorprèn i que, potser, l’hem d’explicar més. Parlem de la paraula SINODALITAT. Per part meva l’he usat alguna vegada en escrits i en alguna al·locució per informar sobre la iniciativa del papa Francesc de convocar el Sínode de Bisbes per tractar precisament de la forma de les nostres relacions a l’Església. Intentaré concretar una mica aquest concepte i, per descomptat, com l’apliquem a la nostra realitat diocesana i parroquial.
S’ha definit el terme sinodalitat com una forma determinada de viure i actuar, un estil de caminar com a Església pelegrina. Això ens obliga a analitzar les dinàmiques comunicatives, la manera en què s’elaboren i es prenen decisions i les relacions que hi ha entre els diferents protagonistes de la missió evangelitzadora de l’Església. Aquesta reflexió afecta directament la nostra naturalesa de creients tot examinant de manera permanent el passat -des del baptisme i els diferents contactes i col·laboracions amb la comunitat- per millorar en el present i en el futur el nostre camí i la nostra implicació amb tot el Poble de Déu. Quan participem amb tothom desenvolupem els trets essencials de l’Església com són la comunió i la missió. No podem renunciar a aquest compromís que ens ajuda a aprofundir en la fe, a acceptar els altres amb les seves qualitats i mancances i a posar els nostres talents al servei del pla de Déu.
El mètode sinodal conté tres elements que conviuen de manera simultània: l’escolta del Poble de Déu, el discerniment i la presa de decisions. Cada un d’ells és protagonitzat per un agent de pastoral, per alguns o per tots els membres. Implica sobretot trobar-se, escoltar, dialogar, discernir, definir…, i deixar-nos sorprendre per l’Esperit. En la pràctica habitual no podem prescindir de la influència dels altres ni, tampoc de la gràcia de Déu que ens condueix pel camí de la història.
A la base d’aquest camí comunitari hi ha la llibertat individual, la reflexió personal, la participació de cadascú. La persona mai es diluirà en un tot anònim. La suma de voluntats potenciarà el servei del conjunt reconeixent que cadascú té el seu ritme vital, el seu caràcter, la seva història familiar, la seva formació…, i que camina al costat d’uns altres sense avanços precipitats, sense descartar persones ni abandonar per cansament. Hem d’accentuar també la responsabilitat en funció del càrrec exercit en cada moment. El ritme comunitari evita els dos extrems i el papa Francesc no es cansa de repetir la importància de l’ajuda mútua per enfortir l’Església de Jesucrist.
Baixem ara a l’àmbit parroquial i diocesà, que ja és conegut per tots i alguns de vosaltres heu donat molt de temps i dedicació al treball conjunt. A la diòcesi tenim diversos òrgans col·legiats que possibiliten diàlegs sincers i decisions sòlides, a més d’ajudar el bisbe en la conducció de la part del Poble de Déu confiada a ell. El Col·legi de Consultors, el Consell Presbiteral, el Consell Diocesà de Pastoral, el Consell d’Assumptes Econòmics, sacerdots, religiosos i laics comparteixen les tasques i assenyalen les opcions que millor responen a les directrius evangèliques. En aquests organismes hi han participat moltes persones.
A les parròquies hi ha d’haver un Consell de Pastoral i un Consell d’Economia amb competències en tots els assumptes d’evangelització i d’administració ordinària. L’objectiu seria aconseguir que la seva existència hi estigués garantida, a més de promoure els equips de catequesi, de celebracions i de caritat. Entre tots ho podem fer tot.
