Data: 26 de juliol de 2026
Estimats amics i amigues:
Tota persona, a qualsevol edat i en tota circumstància, continua essent fill o filla de Déu. I els ancians «són la memòria viva d’un poble i la joventut de l’Església», va deixar escrit sant Joan Pau II. Avui, en la festa dels sants Joaquim i Anna, quan celebrem la VI Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, s’obre davant nostre un misteri de tendresa que ha de sostenir tota vida humana: la certesa que ningú no queda fora del cor de Déu.
En aquest dia aturem la nostra mirada en aquells que, amb la seva vida lliurada fins al final, han estat —i són— arrel i memòria de les nostres famílies i de les nostres comunitats eclesials. Celebrar aquesta Jornada «és una oportunitat per redescobrir que l’Església està cridada a ser mare de tots», assenyala el papa Lleó XIV en la seva carta per a aquesta Jornada. En aquest escrit, el Pontífex anima a reprendre «el bell costum» d’anar a veure els avis, la gent gran de la família i aquells que no reben cap visita.
«Pot oblidar-se una mare del seu infantó? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria» (Is 49, 15). Amb aquestes paraules del profeta Isaïes, se’ns revela el rostre d’un Déu que estima amb tendresa, amb paciència, amb un amor sense mesura. I en aquesta revelació de la fidelitat indestructible del Pare, el Papa recorda en aquesta glossa —adreçant-se a la gent gran— que continua essent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, «l’amor del qual és paternal i maternal alhora». I és en aquests braços on descansa tota vida, especialment quan les forces del cos disminueixen, però el cor continua cercant sentit, companyia i llum que apaivaguin el terrible pes de la solitud.
Per això, aquesta Jornada és també una crida a redescobrir la importància dels avis i de la gent gran en la nostra vida. Ells no són només memòria del passat: són presència viva que sosté el present. A les seves mans vam aprendre a caminar; en les seves paraules, vam aprendre a anomenar la vida; en la seva fe senzilla, moltes vegades s’hi va sembrar la nostra. Qui no guarda en el seu cor el record d’uns avis que van ser aixopluc, paciència i llar? En la seva manera d’estimar se’ns va revelar, sense grans discursos però amb grans gestos, la mateixa tendresa de Déu: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40).
Aferrats a la Paraula comprenem que tenir cura d’una persona gran és tenir cura de Crist mateix amagat en la seva fragilitat. Una història de salvació que es teixeix en la vida humil, silenciosa i fidel de la nostra gent gran; perquè en ells es prepara la vinguda del Salvador, en ells Déu fa germinar la promesa i en ells l’Evangeli continua tenint rostre, perquè la bellesa mai no envelleix.
