Data: 19 de juliol de 2026
Una pregunta que sorgeix avui en l’àmbit missioner diu així: «Quan podem dir que una missió ha arribat al seu terme?». La missió té una fi, certament, i aquesta la situem en la comunió amb Déu i amb els germans. «La comunió» —siguem clars— és un do que Déu ens regala. Nosaltres en som els receptors. Si els nostres projectes pastorals apunten a la comunió, podem dir que anem bé. Amb tot, podem dir que la missió s’acaba? Acabar una responsabilitat pastoral pot ser relativament fàcil, però acabar la missió és un concepte que no acabem de veure del tot. Parlem-ne. Ens ajudem d’una nova dita: «No diguis blat fins que sigui al sac, i ben lligat», amb la qual assumim la importància d’acabar allò que comencem, però també acceptem que la comunió és sempre un projecte obert.
El blat que trobem dins d’un sac és nombrós i valuós. No desitgem perdre’n mai ni un gra. Omplir un sac no és pas cosa fàcil. En l’àmbit d’una comunitat diocesana hem de fer la mateixa reflexió. Tots som valuosos, importants, necessaris i corresponsables de la missió. Tots vol dir tots. Ens cal entomar de nou l’empenta i la il·lusió de ser sembradors de la llavor del Regne, però també de recollir-ne els fruits. Tots els fruits. Recordo amb molta estima com Ruth, la moabita, va anar refent i reconstruint la seva pròpia història recollint, dels marges dels camps, tots i cadascun dels grans de blat que anava trobant. La tasca recol·lectora era infinita.
A més a més, avui hauríem d’afegir un detall: em refereixo al fet real de l’especialització de la missió. Molts agents pastorals viuen en els seus propis àmbits, de vegades tancats en els seus criteris i accions: el món de l’ensenyament, el sanitari, el del lleure, el de l’art, el dels estudis, el de les presons, el de les fàbriques i els sindicats, el de l’agricultura… Això és una realitat.
El desig d’assolir una veritable comunió, en el nostre cas —penso, òbviament, en la comunió diocesana—, posa damunt la taula l’existència de nombroses relacions humanes. Aquestes relacions ens porten a destacar la importància de la comunitat que tots formem, vinguem d’on vinguem. Aquest és l’objectiu que el nostre pla pastoral prioritzarà, a partir del que hem conegut com a «Acció Catòlica». Es tracta d’aquella manera de reforçar la missió de tots els agents pastorals i, al mateix temps, de totes les comunitats. Cadascú des de les seves pròpies capacitats i inquietuds, però tots com a comunitat diocesana.
Torno a la possibilitat d’entendre coherentment la missió oberta d’assolir una comunió veritable. Arribar a assolir el do de la comunió, és a dir, a lligar el sac tot ple del blat recollit, passa per reconèixer el preuat valor, no negociable, de la dignitat de tota persona humana. Arribar a recollir els fruits de la comunió oblidant els agents pastorals és estrany, incoherent i, pastoralment, erroni.
En la nostra comunitat diocesana tot ha de convergir vers «la comunió», i tots hem de disposar-nos a créixer en aquest sentit. L’especialització pastoral no serà molesta, doncs, si «la comunió» apareix com el reconeixement de la importància de cadascú. Encaminem-nos a seguir el nostre camí cristià conjuntament, tendint al do de la comunió. Que les nostres especialitzacions no ens facin perdre ni l’horitzó ni el context present.
