Data: 27 de setembre de 2026
Diumenge vinent l’església celebra la festa de Sant Francesc d’Assís. I durant tot aquest any estem celebrant el vuitè centenari del seu trànsit, és a dir de la seva mort. Amb aquest motiu l’Església ha proclamat un Any Jubilar fins al gener del 2027. Però aquesta celebració ha de ser molt més que recordar un personatge històric, un sant que va viure fa segles. Han passat vuit-cents anys des d’aquell 3 d’octubre del 1226 en què Francesc va entregar la seva ànima al Senyor, però el seu testimoni continua viu, i per nosaltres és una oportunitat per mirar cap a un germà nostre que va saber descobrir la presència de Déu en la senzillesa, en els petits, en la fraternitat i en la creació i, sobretot, en Jesucrist.
Francesc va néixer en un temps marcat per les diferències i els conflictes. Tanmateix, la seva vida va prendre un rumb nou quan va decidir viure l’Evangeli amb radicalitat, desprenent-se d’allò que l’allunyava de l’essencial i apropant-se a aquells que més necessitaven ser acollits. El seu camí va ser el de la senzillesa, la pobresa, l’alegria i la fraternitat.
Avui, tants anys després, el seu testimoni continua interpel·lant-nos. En un món que sovint ens convida a acumular, competir i buscar l’èxit personal, Francesc ens recorda que els cristians tenim la necessitat d’anar a l’essencial; el valor de viure amb menys per poder estimar més; de mirar l’altre no com un estrany sinó com un germà; i de tenir cura de la terra com d’una casa que compartim i que hem rebut com un do.
Francesc no es va limitar a admirar Jesús; va voler seguir-lo, viure com Ell i posar l’Evangeli al centre de la seva existència. Va descobrir que la veritable felicitat no estava a tenir més, a ser reconegut o acumular poder, sinó a fer-se petit, pobre i germà de tots. El seu encontre amb un leprós va ser per a ell una experiència decisiva: acostar-se al que patia va transformar el seu cor. I així va comprendre que estimar Déu significa també acostar-se al germà, especialment a qui la nostra societat pot deixar al marge. La seva coneguda salutació, «Pau i bé», resumeix d’alguna manera tot un estil de vida. La pau que Francesc va cercar no era solament l’absència de conflictes, sinó una pau nascuda d’un cor reconciliat amb Déu, amb els altres i amb la creació.
Aquest centenari ha de ser per a nosaltres una invitació a renovar la nostra pròpia mirada a tornar a l’essencial. A recuperar la capacitat d’admirar-nos davant les coses senzilles. A escoltar aquells que viuen a les perifèries de la nostra societat. A bastir ponts allà on hi ha divisions. I a preguntar-nos, cadascú des de la seva pròpia realitat, què podem fer per construir un món més fratern, més just i més proper a l’Evangeli.
Que l’exemple de Sant Francesc ens ajudi a caminar amb humilitat i alegria, conscients que potser no estem cridats a solucionar tots els problemes del món ni a fer grans coses, però sí a fer allò que sigui possible per a cada un, i a viure amb amor les petites coses que cada dia tenim al davant.
Que Sant Francesc intercedeixi per l’Església que tant va estimar, i que puguem fer nostre també el seu esperit de fraternitat i repetir, amb la vida i no només amb les paraules: “Pau i bé”.
