Data: 20 de març de 2022
Tenim un cop més l’oportunitat de fixar la nostra atenció en allò tan fonamental per a la nostra vida, com és el prevere, les vocacions al sacerdoci ministerial i el Seminari.
Revivim durant la Quaresma l’experiència de desert. Una experiència que travessem tots, creients i no creients, cadascun a la seva manera. Però sempre hi trobem un dels sofriments més estesos i menys confessats en la nostra vida moderna: la solitud i la sensació d’abandó. És freqüent escoltar persones envoltades d’amics, que confessen en moments de sinceritat que pateixen una gran solitud. Un ancià convivint en una residència habitada per més de noranta persones, pot dir que es troba sol. Un adolescent que a la classe i a la discoteca contacta amb més de cent persones, entra en depressió perquè se sent sol…
El sacerdot ordenat, per definició, és un que està posat entre les persones, en la comunitat dels cristians, per a servir-los com ho faria Crist Pastor. Aleshores no direm que Crist Pastor “soluciona” totes les solituds i desvaliments de les persones, però, sens dubte, entra en la seva obra salvadora oferir a la gent la possibilitat de continuar vivint, estimant i deixant-se estimar, fins a la plenitud d’amor.
En aquest sentit, què és el Seminari?, quin sentit té?, què ha d’esperar del Seminari el seminarista i la diòcesi mateixa?
Molts respondran que el Seminari hi és perquè els futurs sacerdots “aprenguin”, sigui teologia, sigui accions pastorals, sigui un lideratge sobre la comunitat, sigui l’oració, la litúrgia, etc. La veritat és que tot això és prou fàcil.
Tanmateix, més que “habilitats” pastorals (seguint el llenguatge corrent en l’àmbit educatiu), el Seminari es pot definir com un itinerari de catecumenat sacramental. És a dir, un temps en el qual l’aspirant al presbiterat va canviant en tot sentit, ajudat per l’Esperit, fins a esdevenir capaç de rebre el do del sacerdoci ministerial. Per això, dir que el Seminari és una institució o un lloc d’aprenentatge, és expressar una mínima part del que és en realitat.
Ho veiem clar si ens fixem en una de les missions concretes a les quals està cridat el prevere: ser “una presència” entre els seus germans, esdevenir la presència de Jesucrist Pastor entre la gent. Ser una presència és més que “fer coses”, més que practicar un acompanyament terapèutic, més que estar mut o inactiu, asèptic o indiferent, més que ser un animador cultural… Ser la presència de Crist no és fàcil, requereix grans dosis de vida ascètica: ascètica de l’escolta i de l’acolliment de l’altre, ascètica del silenci o la paraula oportuna, ascètica per a renunciar a compensacions, ascètica per a estimar com Ell… Més enllà de la imitació, ser presència de Crist és portar-lo amb un mateix; no com una cosa, com un missatge o un objecte, sinó deixar-li espai, perquè sigui Ell en mi i jo en Ell.
S’entén que això, amb tot el que suposa, demana un procés que en realitat dura tota la vida. Entre altres vivències exigeix haver travessat deserts (amb les seves solituds); deserts propis i aliens. El Seminari és el temps en què l’Església verifica en el candidat el mínim perquè la gràcia del sagrament de l’Ordre no sigui inútil i trobi en ell una humanitat adequada per a esdevenir presència del Bon Pastor enmig de tanta soledat.
