Data: 7 de juny de 2020
Aquest diumenge, solemnitat de la Santíssima Trinitat, celebrem la Jornada de la vida contemplativa. La vida de les monges i dels monjos, amagada amb Crist en Déu en el silenci dels monestirs, és un tresor per a l’Església. El seu lliurament en favor de tota la humanitat i la seua oració per les necessitats del Poble de Déu són una font de gràcia i de benedicció per al món, que únicament es pot valorar des de la fe. És bo que els cristians no ens oblidem de pregar per aquells que dediquen la vida a resar per nosaltres. És un gest de reconeixement i gratitud.
La seua vocació constitueix un testimoniatge d’amor radical. En un món que culturalment tendeix a allunyar Déu de l’horitzó de la vida humana, ells són una crida vivent a què el posem en el lloc que li correspon, que no pot ser altre que el centre. Només quan Déu està en el nostre cor i en el cor del món es troben camins per dignificar de debò la humanitat. Els contemplatius també ens recorden que el vertader amor al proïsme és el que no espera res a canvi, el que no cerca reconeixement, recompensa o compensació afectiva. La seua vida orant en favor de la humanitat és un testimoniatge d’amor gratuït, generós i desinteressat. El que ells viuen d’una manera radical, ho hem de viure nosaltres en la relació amb Déu i amb els altres.
La seua vida és també una invitació a anar a allò autèntic i no quedar-nos en les aparences. Tots sabem l’important que és la publicitat en la cultura actual. Sembla que el que no es dóna a conèixer no existeix. Però en l’afany de publicitat sovint s’oculten motivacions que poden acabar matant l’autenticitat. Qui cerca la veritat de les coses no està obsessionat per donar-se a conèixer, perquè la veritat acaba brillant per ella mateixa. La vocació contemplativa és un testimoniatge de cerca de Déu viscuda des de l’autenticitat i amb un despreniment total, perquè únicament se cerca la veritat. Això és també una lliçó per a tots nosaltres.
L’Església creix de dins cap a fora. El primer és el que Déu fa en el cor dels cristians. Després el que fem nosaltres en les programacions, activitats i compromisos eclesials. Quan l’acció no està fonamentada en la Gràcia, podem caure en un activisme sense sentit. La vida contemplativa és essencial perquè l’Església no acabi convertint-se en una organització buida. En paraules de Santa Teresa de l’Infant Jesús, és el cor de l’Església, el membre del cos que possibilita que la vida arribe a tot l’organisme.
A mesura que anem recuperant la normalitat en la societat també s’anirà normalitzant la vida eclesial. Us convido a què no ens limitem a programar activitats. El que hem viscut pot ser una ocasió per aprofundir en l’oració i créixer interiorment. Que els nostres temples siguin de debò espais de pregària i que l’oració ocupe un lloc important en el dia a dia de les nostres parròquies. Només així l’Església es revitalitzarà.
