Data: 29 de març de 2020

Han passat dies des de la declaració de l’estat d’alarma al nostre país, i des de que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar oficialment que el coronavirus era una pandèmia, un problema global davant el qual tots els països haurien de reaccionar amb totes les seves forces per combatre’l. De fet, al llarg de la història, altres pandèmies ja han fet estralls a la humanitat, però no era fàcil d’imaginar que en una època com la nostra amb tants avenços en el camp de la biotecnologia, seríem sacsejats d’aquesta manera per un petit virus. Aquesta pandèmia està produint una important crisi sanitària i ocasionarà una crisi econòmica de grans dimensions, que afectarà sobretot als més pobres i vulnerables.

Aquesta veritable emergència planetària ha d’ajudar-nos a reflexionar, a replantejar la manera com vivim, les nostres suposades necessitats, els ritmes, les despeses, les urgències i les prioritats. Ara mateix, la nostra vida diària ha patit tot un conjunt de canvis dràstics, i no podem fer res més que adaptar-nos a la nova situació. És bo recordar que la humanitat s’ha pogut ensortir de cadascuna de les crisis que ha patit gràcies a l’esforç i la voluntat i a la capacitat de resiliència que hi ha en cada un de nosaltres. Tant de bo sortim d’aquesta crisi més madurs, més responsables, més assenyats i solidaris.

En aquests moments m’agradaria compartir algunes reflexions amb tots vosaltres. Són, doncs, les reflexions d’un pastor davant el coronavirus. Voldria reflexionar sobre tres lliçons que ens caldria aprendre: tornar la mirada a Déu, fer una parada en el camí i redescobrir l’altre. Avui tractaré sobre el primer d’aquests elements: som convidats a tornar la nostra mirada cap a Déu.

El que ens cal en primer lloc és tornar la mirada i el cor cap a Déu, i emparar-nos en la seva misericòrdia; canviar la nostra vida i deixar-nos convertir per ell. És l’actitud pròpia del temps de quaresma, en el qual ens trobem. La conversió és com néixer de nou, és una renovació de les actituds, de la mentalitat, dels criteris i dels valors. És un canvi profund en la vida, una renovació interior que comporta una nova orientació general. Vol dir tornar a Déu, reorientar la ruta, la meta de la vida per tal que l’eix vertebrador sigui Crist, perquè esdevingui el centre que articula tots els altres elements: la família, el treball, les aficions, el compromís polític, el voluntariat, en definitiva, tota la vida.

El progrés de la ciència i de la tècnica en el nostre món és molt gran, amb un domini de les forces de la naturalesa aparentment il·limitat, fins arribar a la clonació d’éssers vius. Sentint-se l’ésser humà tan poderós, podria caure en la temptació de pensar que ja no necessita Déu, perquè té la capacitat per construir tot el que desitgi. Però no oblidem que aquesta història no és pas nova, és la història de la construcció de la torre de Babel, segons relata el llibre del Gènesi (cf. Gn 11, 1-9). Van voler ocupar el lloc de Déu,  i van quedar confosos i dividits per la seva supèrbia.

Ara bé, l’home té dintre d’ell mateix una set d’infinit, una nostàlgia d’eternitat, una recerca de la bellesa, un desig d’amor, una necessitat de llum i de veritat, que l’impulsen cap a l’Absolut; té dintre d’ell el desig de Déu. Déu és la Realitat mateixa, amb majúscules, la Vida mateixa. El sentit de la vida de l’home és rebre l’amor de Déu, conèixer-lo, creure-ho i viure-ho; compartir-lo i comunicar-lo; estimar Déu amb totes les forces i al proïsme com a si mateix. En la nostra vida, en les nostres famílies, en la nostra societat, deixem ocupar a Déu el lloc que li correspon, el primer lloc.