Data: 19 d’abril de 2020
Tot just abans de la Setmana Santa reflexionava sobre una de les lliçons que podem aprendre davant aquesta difícil situació que ens toca viure i és el fet de tornar la mirada a Déu per tal que ocupi en les nostres vides el lloc que li pertoca. Avui us convido a reemprendre aquesta reflexió amb dos elements més: fer una aturada en el camí i redescobrir els altres.
En primer lloc cal saber fer una parada en el camí. Aquesta pandèmia d’abast mundial, ens ha obligat, ni que no vulguem, a fer una parada. Ens ha tocat aïllar-nos, recloure’ns a les nostres cases apartats del món, de la societat, dels amics, a alguns fins i tot de les famílies; estem reclosos amb el mòbil, l’ordinador i pendents en tot moment de les notícies. Ara bé, adonem-nos que, malgrat tot, esdevé una ocasió propícia per conèixer-nos a nosaltres mateixos més a fons; per fer, com si diguéssim, la pel·lícula de la nostra vida i prendre una més gran consciència de qui som i dels camins pels quals transita la nostra existència.
En el pelegrinatge de la vida són imprescindibles els espais de silenci, de recolliment, de reflexió personal, per conèixer-se millor a si mateix, mirant-se al mirall amb sinceritat i sense embuts. Aquests dies, en els quals segurament disposem d’una mica més de temps, són propicis per entrar en el nostre interior, que revisem la pròpia vida des d’una reflexió sincera que faciliti la trobada amb un mateix i propiciï, al seu torn, la trobada amb Déu.
Aquesta actitud ha de durar tota la vida. El coneixement d’un mateix és imprescindible per situar-se correctament davant de Déu i els altres. D’altra banda, com més avança la persona en la seva vida de fe, com més s’acosta a Déu i rep la seva llum, tant més es coneix a si mateixa, és conscient de la seva petitesa i més indigna se sent davant seu. L’examen de consciència, la revisió de vida a la llum de la Paraula de Déu, esdevenen de gran utilitat per al coneixement d’un mateix i per arribar a la veritable humilitat.
I en segon lloc redescobrir els altres. Aquests dies ben segur que rebem missatges que ens recorden la necessitat de lluitar junts per superar aquesta crisi. Tant de bo aprenguem bé la lliçó que l’egoisme i l’individualisme no ens porten enlloc, o millor dit, ens condueixen al precipici. Els companys de camí sempre són un suport per superar totes les contrarietats que ens trobem durant el viatge, que és, sens dubte, més suportable si es fa en companyia.
Els éssers humans ens trobem junts, existim junts. Podem viure els uns contra els altres, o d’esquena als altres, en mútua ignorància, o podem viure relacionant-nos; es pot acollir als altres, oferir-se, sentir-se proper a ells, és a dir, conviure amb els altres. Ser proïsme, com ens recorda la paràbola de el bon samarità, significa complir el manament de l’amor fent- nos proïsme dels altres. Jo sóc germà d’aquell amb qui em trobo, de qui necessita el meu ajut. I és que no hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el cor de cada cristià en el seu pelegrinatge.
La trobada amb el germà porta a compartir i a col·laborar. El pelegrí ha d’anar lleuger d’equipatge, només amb el més necessari i sense sobrevalorar el que porta. La convivència comporta l’atenció a l’altre, la reciprocitat. Això vol dir estar atents els uns als altres, no mostrar-se estranys o indiferents davant el que passen els altres, ser conscients de la interdependència entre les persones, ser solidaris. I és que la solidaritat no és un sentiment de compassió amb els més febles o amb la persona necessitada que està al meu costat, és «la determinació ferma i perseverant d’obstinar-se pel bé comú; és a dir, pel bé de tots i cada un, perquè tots siguem veritablement responsables de tots », amb les paraules de sant Joan Pau II.
Tant de bo aquests dies de confinament que s’està allargant ens ajudin a reflexionar sobre aquests elements de la nostra existència. Ens encomanem a la Mare de Déu de Montserrat i a Sant Jordi.
