Data: 7 de març de 2021
La missió de Josep va consistir a acollir com a pare al Fill de Déu fet home. Encara que no fos el pare biològic, va ser el pare humà de Jesús, i van viure aquesta relació de tal manera que constitueixen un exemple per a totes les famílies.
Quan algú rep la notícia que serà pare, la primera reacció d’una sana paternitat és l’acolliment incondicional del fill que naixerà. En la nostra societat això no és evident per a tots: els fills es programen i fins i tot es rebutgen recorrent a l’avortament. L’ésser humà és tractat com un objecte que s’ha d’aconseguir a qualsevol preu quan es desitja, o que es pot eliminar quan no se’l vol rebre.
Això naix d’una manera d’entendre la vida volent ser nosaltres els qui ho decidim tot. I això ens porta sovint a veure la voluntat de Déu com un obstacle als nostres desitjos. Davant els esdeveniments que no entenem reaccionem amb la decepció i la rebel·lió. Sant Josep, ens diu el Papa en la seua carta Patris corde (Amb cor de pare) “deixa de banda els seus raonaments per a donar pas a allò que esdevé i, per més misteriós que li sembli, ho acull, assumeix la responsabilitat i es reconcilia amb la seva pròpia història… La vida espiritual de Josep no ens mostra una via que explica, sinó una via que acull” (núm. 4). Ell ens mostra que, amb la fortalesa de la fe, és possible acollir la vida tal com és. La grandesa de la seua paternitat es va manifestar en la disponibilitat per a acollir a Crist, encara que els raonaments humans el portaren a pensar, en un primer moment, en la possibilitat d’abandonar a Maria i al fill que ella portava en el seu si.
L’amor vertader d’un pare envers els seus fills es manifesta en la tendresa. El seu amor a Crist es mostra en els desvetllaments per Ell: no va dubtar a exiliar-se a Egipte per protegir la seua vida o a establir-se a Natzaret per allunyar-lo del perill que podia suposar Arquelau, que havia succeït al seu pare Herodes (Mt 2, 22). I Jesús, essent el Fill de Déu, va acceptar viure “subjecte a Maria i Josep” (Lc 4, 51), i així creixia humanament en actitud d’obediència a la voluntat del seu Pare Celestial.
Josep va introduir a Jesús en la vida religiosa del Poble escollit. Segons el costum jueu va ser circumcidat als vuit dies de nàixer (Lc 2, 21); va ser presentat en el temple quan es van complir els dies de la purificació de Maria (Lc 2, 21); anava amb els seus pares a Jerusalem cada any per “la festa de la Pasqua” (Lc 2, 41). No es tractava d’una religiositat merament externa o de compliment, sinó que responia a la veritat del que vivien en el seu cor. Per això en Maria i Josep, Jesús va experimentar humanament que, “com un pare s’apiada dels fills, Jahvè s’apiada dels fidels” (Sl 103, 13), i va aprendre el que és l’amor de Déu. D’aquesta manera, ells van tindre el goig de veure com Jesús creixia dia rere dia “en edat i saviesa i tenia el favor de Déu i dels homes” (Lc 2, 52). Una autèntica paternitat cristiana no es limita a preocupar-se que als fills no els falte res material, sinó que inclou ajudar-los a descobrir l’amor de Déu. És el camí que els conduirà a un autèntic creixement en la vertadera humanitat.
