Data: 5 d’abril de 2020
La pandèmia del coronavirus que estem patint ens està marcant profundament i obligant a viure una experiència molt dura: plorar els nostres familiars i amics difunts des de la distància sense poder-nos acomiadar d’ells com es mereixen, sense poder viure el dol amb abraçades reconfortants.
I Déu, ¿com pot permetre tot això? Aquesta és la pregunta que ens podem fer. En una conversa amb el periodista Jordi Évole, el papa Francesc va respondre a aquesta pregunta amb un silenci significatiu i amb una invitació a no dir gaires paraules, perquè per trobar sentit al misteri del mal i del dolor no hi ha millor manera que contemplar la vida de Jesucrist i, sobretot, els seus últims dies.
Contemplar els últims dies de la vida de Jesucrist és el que l’Església ens convida a fer durant la Setmana Santa que iniciem aquest Diumenge de Rams. Aquesta serà diferent de totes les que hem viscut fins ara. Ens agermanarem amb les Setmanes Santes viscudes durant anys en molts altres països del món que viuen la guerra, la fam, les epidèmies…
Mirar Jesús en els seus darrers dies ens acostarà al sofriment i a l’experiència dels que pateixen la malaltia i la mort en soledat, lluny de les seves llars i de les seves famílies. Déu, en Jesús, ha experimentat aquest dolor que avui pateixen alguns dels nostres germans i germanes. Déu també plora amb nosaltres davant la mort cruel i aïllada.
Em consola molt mirar el Crist de la capella del castell de Javier a Navarra que, mentre el gran missioner sant Francesc Xavier moria en solitud en una petita illa sense poder entrar a la Xina, va mostrar una estranya suor que va ser, per a la seva família, el signe que Francesc Xavier entrava de la mà del Senyor a la Jerusalem celeste.
Les mares i els pares, com Santa Maria, sofreixen en veure patir i morir els seus fills. Lamenten profundament no poder abraçar-los, acaronar-los, parlar-los i acomiadar-los.
Déu no és tan lluny de nosaltres com ens podria semblar. Déu Pare, el seu Fill Jesucrist, la seva família formada per Maria i l’apòstol Joan, pateixen amb immens dolor i pena una separació radical, injusta, inhumana. Déu ha viscut el dolor, ens comprèn, ens acompanya en el patiment i plora amb nosaltres.
Entrem en el dolor de la Setmana Santa, potser en un context més pròxim que mai al que van viure Jesús, els seus familiars i els seus amics. Tant de bo que, mirant el Senyor penjat a la Creu, rebem la gràcia d’experimentar el seu amor i proximitat en els moments de dolor i angoixa que estem vivint a causa d’aquesta pandèmia.
Afortunadament, a diferència de Jesús, els nostres germans malalts i agonitzants tenen l’escalf i l’afecte del personal sanitari que, amb un amor immens, els acompanyen en els moments de dolor i passió. Una vegada més dono les gràcies i prego per tots els «cireneus», totes les «Maries» i tots els «Joans» que acompanyen els nostres germans en el moment de la creu.
La Setmana Santa no acaba amb la Creu del Divendres Sant. Esperem amb gran esperança el Diumenge de la Resurrecció. La mort i el sofriment injustos no tenen la darrera paraula. Una vida viscuda des de l’amor no pot morir. Gràcies, Déu Misericordiós, per fer-nos aquest regal.
Benvolguts germans i germanes, deixem que en la debilitat de les nostres llàgrimes i en la vulnerabilitat de les nostres vides, es manifesti la fortalesa de Crist en nosaltres.
