Data: 31 de juliol de 2022

Estem ja en ple estiu. Durant aquests mesos els nostres hàbits de vida i el nostre ritme de treball canvien. La vida de les famílies i de les parròquies es veu condicionada per les vacances escolars dels xiquets i joves; per la interrupció de la catequesi i de les reunions que tenim al llarg del curs; i per la celebració d’activitats pastorals més adequades al temps de l’estiu, com les colònies i convivències amb els joves, que possibiliten un major contacte amb la natura. Molts de vosaltres podreu gaudir d’uns dies de vacances. Segurament els que, per les circumstàncies que siguen, no les tingueu, dedicareu també alguns moments a realitzar algunes activitats que trenquen el ritme de vida ordinari de la resta de l’any: trobades amb familiars, amics i coneguts; participació en festes tradicionals als nostres pobles, etc.…

Tant el treball com el descans han de ser presents en la vida de les persones: el treball dona sentit al descans i aquest ajuda a viure’l dignament, alliberant-lo de l’esclavitud. És important que els cristians visquem el descans de tal manera que ens ajude a humanitzar la nostra vida i a progressar en la nostra amistat amb Déu. Per a això m’atreveixo a compartir amb vosaltres tres reflexions que ens poden ajudar a que aquest temps siga una ocasió per al creixement personal.

El relat de la creació ens presenta a Déu com el primer que va descansar després de culminar l’obra creadora. Al llarg de la narració es repeteix la idea que, en finalitzar cadascun dels dies de la creació i contemplar el que havia fet, Déu va veure que era bo. En concloure el dia sisè, se’ns diu que “va veure Déu tot el que havia fet, i era molt bo” (Gn 1, 31). Acabada la seua obra, Déu va dedicar el dia setè al descans. Una primera actitud per a viure profitosament aquest temps és contemplar les coses bones que Déu ens ha regalat al llarg de la nostra vida: la naturalesa amb tota la seua bellesa, les persones que ens envolten i que ens estimen, o les obres amb les quals l’ésser humà expressa la seua dignitat, com l’art, la història i tot el que constitueix l’immens patrimoni cultural que està a l’abast de tots i del qual podem gaudir.

El temps de descans pot ser també un temps reconciliador. L’estrès que ens provoca el ritme de treball al qual estem sotmesos, i els problemes que ens sobrevenen, sovint tenen conseqüències negatives en les nostres relacions interpersonals i fins i tot en la relació de cadascú amb si mateix: es produeixen distanciaments, incomprensions o ruptures entre familiars, amics i companys de treball. Els cristians tenim la convicció que tots els éssers humans formem una família, perquè tots compartim la mateixa dignitat. Això implica que estem cridats a viure com a germans. Que aquest temps siga una ocasió per a refer llaços que s’han trencat o estrènyer aquells que s’han afeblit.

Finalment, hauria de ser també un temps de creixement en l’amistat amb Déu. El ritme de la nostra vida ens arrossega a la superficialitat i perdem la capacitat de veure la profunditat de les coses. És la llum d’una fe viva i la vida de la gràcia les que ens permeten no perdre la pau que tenen els amics de Déu, encara que puguem passar per eixos moments de dificultat i de sofriment que apareixen en la vida de totes les persones. Si dediquem temps a l’oració, recuperarem forces per a afrontar amb alegria el pròxim curs.