Data: 15 de novembre de 2020
Aquest lema és una invitació que trobem en el llibre de l’Eclesiàstic i que Déu ens dirigeix a cadascun de nosaltres. Amb ell celebrem la IV Jornada mundial dels pobres, una iniciativa del papa Francesc perquè no pensem que, com que els pobres estan i estaran sempre amb nosaltres (Cf. Jn 12, 8), podem deixar de lluitar contra la pobresa; perquè no ens tornem insensibles cap a les persones que viuen en situació de marginació; i perquè aquestes senten que l’Església és la seua casa i la comunitat cristiana la seua família.
Perquè això siga realitat, els cristians estem cridats a cultivar certes actituds. En primer lloc, hem de tindre els ulls oberts per veure les pobreses que existeixen al nostre voltant. La més visible és la material, però no oblidem que no és l’única. Sovint darrere de la pobresa material s’amaga una pobresa humana o mancances educatives i culturals. Els qui viuen en aquesta situació difícilment troben camins per a superar-la. Però hi ha també altres pobreses: la soledat de qui no té amics o és ignorat per la societat; la d’aquells que són marginats per les seues creences, idees, religió, cultura o raça. És més còmode viure com si totes aquestes formes de pobresa no existiren: “mantindre la mirada cap al pobre és difícil, però molt necessari per a donar a la nostra vida personal i social la direcció correcta” (Missatge del Papa, núm. 3).
El compromís amb els pobres és el camí per construir un món més digne de l’ésser humà: “la generositat que sosté al feble, consola l’afligit, alleuja els sofriments, retorna la dignitat als privats d’ella, és una condició per a una vida plenament humana” (núm. 3). També és el signe d’una religiositat autèntica. Si la mirada creient cap a Déu no ens porta a acollir als pobres, és inautèntica: “l’oració a Déu i la solidaritat amb els pobres i els qui pateixen són inseparables. Per celebrar un culte que siga agradable al Senyor, és necessari reconèixer que tota persona, fins i tot la més indigent i menyspreada, porta impresa en ella la imatge de Déu” (núm. 2).
Als cristians la trobada amb una persona en condició de pobresa ha de provocar-nos un interrogant: ¿com podem ajudar a eliminar o almenys alleujar la seua marginació? Sabem que no podem solucionar tots els problemes del món, però podem sembrar esperança amb els nostres petits compromisos i amb els nostres gestos. El gest de tendir la mà és un signe que mostra que la pressa no ens porta a la indiferència cap als qui pateixen: “Tendir la mà és un signe: un signe que recorda immediatament la proximitat, la solidaritat, l’amor” (núm. 6). Pensem, ens diu el Papa, amb “la mà tendida del metge que es preocupa pel pacient… la de la infermera o l’infermer que romanen per cuidar als malalts, la del que treballa en l’administració i proporciona els mitjans per salvar el major nombre possible de vides, (…) la del sacerdot que beneeix amb el cor estripat, la del voluntari que socorre als qui viuen al carrer…” (núm. 6). Que les nostres mans siguen expressió de l’amor que hi ha en el nostre cor.
