Data: 11 d’octubre de 2020
És una mala notícia que el Congrés dels Diputats segueixi endavant amb la tramitació de la Llei orgànica de regulació de l’eutanàsia perquè la vida humana no és un bé a disposició de ningú. Eixe és el sentir de l’inici de la reflexió publicada el passat dia 14 de setembre per la Comissió Executiva de l’Episcopat espanyol.
L’escrit conté vuit paràgrafs que, amb brevetat i concisió, torna a deixar clara la posició de l’Església catòlica sobre l’acabament de la vida humana i la pretensió de voler posar-hi fi a requeriment d’una part interessada. Sovint, a algunes persones, molesta molt que es digui que aquest acte és un assassinat perquè trenca de manera abrupta amb la vida d’un ésser humà; d’altres, prefereixen que l’Església guardi silenci i acati tota norma, encara que la considerin totalment injusta, ja que atempta contra les veritats bàsiques de la fe i de la moral; i n’hi ha d’altres que se senten satisfetes aplicant a la seva conveniència la llibertat d’expressió, i que en la pràctica diària solen pontificar sentenciant que el bo per a uns és nociu per a uns altres.
Deixem, però, a un costat els prolegòmens i anem a l’essencial de la llei i de la reflexió episcopal. Pel que fa a la meva persona i al meu ministeri vull deixar nítida la postura i la invitació en el mateix sentit a tots els catòlics: la vida és en mans de Déu, des de la procreació fins a la mort natural. La defensa de la vida humana està per sobre de tot i ningú en pot disposar —ni de la pròpia ni de la dels altres— al seu arbitri. Per tant, no accepto el suïcidi, l’homicidi o l’assassinat de ningú. Tampoc, per descomptat, l’eutanàsia. Els cristians procurem acompanyar i compartir que la vida estigui plena de sentit i a la recerca de la felicitat per a tothom.
Podeu trobar amb facilitat la breu reflexió dels bisbes que ara comento. L’hauríeu de llegir, perquè és un bon resum per a la informació i per a la formació de la consciència de tots els catòlics. És una altra repetició del que sempre ha afirmat l’Església. L’última vegada va ser el mes de novembre passat amb la publicació de Sembradors d’esperança. Acollir, protegir iacompanyar en l’etapa final de la vida, tal com ja en vaig fer esment —al cap de poques setmanes de publicar-se— en un comentari dominical. També en anys anteriors i des de diferents organismes s’ha dit el mateix. L’objectiu és que es conegui la posició de l’Església en aquest tema. No es tracta d’un atac contra ningú sinó d’una defensa de la vida per a tothom.
En el text que comentem hi ha una frase que ha tingut molt de ressò en la nostra societat: «No hi ha malalts “incuidables”, encara que siguin “incurables”», en la qual s’advoca per una adequada legislació i aplicació de les cures pal·liatives que respongui a les necessitats actuals que encara no són plenament ateses. Insisteix, a més, que l’anomenat «dret d’eutanàsia» és propi d’una visió individualista i reduccionista de l’ésser humà i d’una llibertat desvinculada de la responsabilitat.
D’altra banda, la pandèmia que continuem patint ens ha fet adonar que som responsables els uns dels altres, que l’elogi als metges i altres sanitaris ha estat pel seu interès a cuidar i salvar vides i que la fragilitat humana que hem experimentat durant aquest temps és una oportunitat per reflexionar sobre el significat de la vida, la cura fraterna i el sentit del sofriment i de la mort.
