Una Església que confia

oct. 29, 2026

Data: 1 de novembre de 2026

L’Església feliç és aquella que confia. El fet d’arribar a viure la confiança d’una manera natural demana un aprenentatge ple de lliçons. És en la vida de cada dia que la confiança es guanya, es cultiva i es viu. Les situacions més quotidianes estan farcides d’oportunitats per créixer en aquesta dimensió. És d’aquesta manera, en el dia a dia, que es va construint una manera de ser, de veure i d’actuar, és a dir, un estil. Volem ser dels qui apostem per un camí en què la confiança no sigui ni un accident ni un escull insuperable. La confiança demana a tots els qui la desitgen un cert grau d’entusiasme, de mesura, de valentia i de perspectiva. Diversos factors afavoreixen viure confiadament.

Els relats evangèlics ens parlen d’aquelles persones cegues que vivien absolutament condicionades per les rutines quotidianes. El text neotestamentari ens parla de la fe, és a dir, de la confiança, com d’una nova mirada envers un mateix i envers la realitat que l’envolta. També és ben cert que, de vegades, qui confia, en l’Antic Testament, és aquell que emprèn un camí, com ho va fer Abraham o el mateix poble d’Israel cap a la terra promesa. Recordo amb molta estima el cas del fill de Timeu, cec que vivia fora de la ciutat, exclòs de la família i dels veïns. Quan Jesús passa prop seu, demana «veure». Bartimeu s’alça d’una revolada, deixa la seva capa, és a dir, tot el que té, i s’encamina cap a Jesús. Aquesta és la veritable imatge de l’Església, aquella que deixa del tot les seves «seguretats» per assolir una «seguretat» molt més gran: l’amistat de Jesús. Després de recuperar la visió, Bartimeu segueix les passes de Jesús, camí enllà.

L’Església que viu confiadament genera confiança. El mateix succeeix amb les persones. No es tracta de tenir-ho tot sota control. És impossible. Confiar vol dir posar-se en camí fiant-se de qui ens convida a caminar. Confiar té a veure amb redescobrir el nostre entorn més immediat amb uns ulls nous, sense ignorar les dificultats, però acceptant d’integrar-les en un nou context d’esperança.

De fet, tota la nostra vida, també la nostra pertinença eclesial, està configurada per una infinitat de relacions plenes d’aprenentatges que ens situen en escenaris que reclamen «confiança». Jesús és el primer a confiar en Déu, òbviament, però també en nosaltres —pobres pecadors—. De quina manera enforteixo una relació de confiança amb Jesús? Cal reconèixer que ens toca a tots, en algun moment de la vida, sanejar les nostres relacions i també les nostres estructures eclesials. Les distorsions i les dificultats també arriben a la nostra història i, de vegades, perjudiquen la fluïdesa de les nostres trobades.

La confiança, al cap i a la fi, en el context de l’Església, apunta cap al creixement i la consolidació de la comunió i, a través d’aquesta, de la missió.

Som cridats a ser una Església que confia i que genera confiança a partir de la seva proposta missionera. D’aquesta manera, s’enforteix un estil missioner gràcies al qual la proposta de Jesús apareix com una invitació i no pas com una obligació.

Seguir Jesús i, per tant, endinsar-nos en els paratges de la confiança significa obrir-nos a l’Esperit Sant. Ell és qui ens guia, qui ens acompanya i qui ens reforça la fe, és a dir, la confiança. No ho dubto. No ho dubteu. L’Esperit ens fa el do de confiar i de viure aquesta confiança com a Església per encaminar-nos cap a la felicitat més gran: la comunió amb Déu i amb la humanitat.