Data: 6 de setembre de 2026
Voldria que ens féssim més nostra la gran invitació que ens fa Jesús: ser feliços. El que Ell ens proposa té molt a veure amb el fet de ser Església. Sí, el desig de felicitat té a veure amb el fet de viure la fe en comunitat. Estrany? No, som dels qui creiem que anar sols és un desastre. Tots cerquem, d’una manera o altra, la felicitat. La invitació que ens fa Jesús és a trobar-la conjuntament i per a tots, és a dir, eclesialment. La felicitat i l’eclesialitat són realitats que es busquen i es necessiten. La qüestió, però, no és només acceptar que la podem aconseguir posant les nostres millors qualitats, sinó assumir que la felicitat també ve a nosaltres. Es tracta de gaudir d’una felicitat ja present en les nostres vides. Vet aquí. La felicitat és present en el misteri de cada dia i l’Església és pròpiament el misteri de l’Amor de Déu que ens acompanya en el transcurs de la història.
Ens cal cuidar ambdues realitats, i en totes dues, els petits detalls són importants. La saviesa popular —perdoneu que hi torni— ens orienta vers els bons camins, aquells que ens serveixen per gaudir de cada instant amb tants i tants germans. Totes dues realitats tenen a veure amb Déu i conflueixen en el nostre cor, aquell espai de silenci, de creixement interior i de veritable sinceritat amb un mateix.
Tota la humanitat està cridada a la felicitat i a l’eclesialitat. Ningú no en resta exclòs. És un plat combinat saborós i, al mateix temps, complex. Es tracta més de ser feliç i ser Església que no pas d’estar feliç o d’estar en l’Església. Repeteixo: volem —tal com Jesús ens indica— que la benaurança sigui real, contemporània i perenne. Avui, doncs, ens aturem en un element important que ens encamina a ser una Església feliç: em refereixo a l’escolta.
Aquells que escolten són i fan Església. Reconeixen la necessitat dels altres. Aprenen a posar-se en un lloc que no incomoda. Els qui escolten faciliten el diàleg i, al mateix temps, són capaços d’aclarir-se, perquè mostren un respecte i una obertura sincera vers l’altre. Amb poques paraules, qui escolta permet que Jesús es faci present per dir-nos: «La pau sigui amb vosaltres».
L’Església ha de parar bé l’oïda perquè les paraules de Jesús són bones de ser escoltades. Qui les escolta i les rep creix, madura, s’enforteix i palpita esperança als quatre vents. Així som Església benaurada. Això sí, cal fer silenci, perquè avui són molts els qui xerren sense cap criteri. La xerrameca és soroll, és buidor, és dispersió. Ajudem-nos mútuament amb una escolta activa, aquella que tracta d’entendre, interpretar i posar-se en el lloc de l’altre.
L’Església serà feliç quan escolti tothom, començant pels febles, els ferits, els marginats, els oblidats… Si ens diem «Església», no podem excloure ningú d’aquest aprenentatge. Només qui escolta pot realment entendre què és el que Déu vol. Com a Església que cerca la felicitat en la petita comunitat, a qui escolto? Busco espais personals per poder escoltar què és el que Déu vol de mi? Facilito l’exercici de l’escolta? La felicitat que desitjo per a mi, i que detecto quan soc escoltat i acollit per Déu o per un germà, em motiva a ser algú que vol escoltar? Qui escolta aprèn a proposar la fe com un camí de vida, i no pas a imposar-la com un remei inequívoc de petites certeses quotidianes. Qui escolta és Església, creix en la gran virtut de la humilitat i assoleix la felicitat que desitja. Una Església feliç és aquella que escolta. Us ho asseguro.
