Data: 25 d’octubre de 2026
Una Església feliç és aquella que té el somriure com a signe d’identitat. Els somriures —aquells que no són forçats— s’encomanen. Els bons missioners convencen per la manera de viure, però també per la manera d’afrontar la vida quotidiana, i si és amb un somriure, molt millor.
«Es pot parlar d’una Església que somriu?». Jo crec que sí, com també podem parlar del sentit de l’humor que es troba en els evangelis i, per tant, en la vida mateixa de Jesús. No he seguit aquesta temàtica de prop, però penso que sí, que Jesús reia, i ho feia començant per ell mateix. El nostre Déu somriu. I dono per ben certa aquella dita que s’atribueix popularment a Charles Chaplin: «Un dia sense somriure és un dia perdut». Jesús no va malgastar la vida, sinó que la va viure intensament, és a dir, somrient.
Cal ser conscients, però, que no tot fa gràcia. El sentit de l’humor és una qüestió molt personal i també molt cultural. Cal ser prudents, ja que riure de tot i riure tot el dia pot arribar a ser un signe de superficialitat i de distanciament de la realitat, que indicaria el contrari d’allò de què volem parlar.
Penso —i crec que no erro— que Jesús va saber compartir tant la vida que encomanava somriures a tort i a dret. I sabem que ell no era ni superficial ni distant. Sabia plorar per la pèrdua del seu amic Llàtzer o davant el rebuig que li va mostrar la ciutat de Jerusalem. Sabia riure i compartir, pensem que amb facilitat, els moments quotidians. No sé —tant de bo algú m’ho expliqui amb calma— per què els humans som dels qui veiem més el got mig buit que no pas mig ple. Per què el pessimisme s’escampa amb tanta facilitat i el bon humor té més dificultats per fer-ho?
La crida a viure l’alegria també té el seu rerefons bíblic. Els salms en són una mostra: «Joia i festa davant teu, al teu costat delícies per sempre» (Sl 16,11); també sant Pau, quan s’adreça als cristians de Filips: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!» (Fl 4,4). El bon Déu ens vol feliços, alegres, somrients.
Una Església que somriu de debò entén que ella no és pas el centre ni del món ni d’ella mateixa. El seu centre és Déu. Cal reclamar amb insistència que una Església feliç somriu al costat dels qui estan als marges de la vida. Feliç aquell que sap encomanar un somriure al pobre, al malalt o a l’abatut. Encara que sembli que hi ha més motius per entristir-nos que per alegrar-nos, no volem defallir en el camí de la vida. El drama alarma, preocupa, angoixa i, perquè és drama, s’exagera, ja que toca el moll de l’os de moltes persones i escenaris. Per contra, el somriure ens permet ressituar-nos, digerir les situacions i és, en definitiva, una bona expressió del que vol dir viure. Ho diem, ni més ni menys, perquè el fet de riure’s d’un mateix indica l’acceptació que nosaltres no som el centre, i això té un nom: humilitat, la mare de totes les virtuts.
Anhelem viure com a testimonis d’alegria. El somriure ens delatarà —no ho dubto—. Ens ho recordava el traspassat papa Francesc: «Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua». Siguem, doncs, l’Església que viu la Pasqua i, per tant, aquella que somriu. Encara més, siguem l’Església que, com Maria, accepta la petició de l’enviat de Déu: «Alegra’t». El somriure dels petits i dels senzills fa imparable la victòria de Déu.
