catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

EL SAGRAMENT DE LÂ’ORDE


Benvolguts germans i germanes,

Ja hem tingut ocasió de destacar que els tres sagraments: baptisme, confirmació i eucaristia constitueixen junts el misteri de la «iniciació cristiana», un únic i gran esdeveniment de gràcia que ens regenera en Crist. És aquesta la vocació fonamental que ens uneix a tots en l’Església, com a deixebles del Senyor Jesús. Hi ha després dos sagraments que corresponen a dues vocacions específiques: es tracta de l’orde i del matrimoni, i constitueixen dos grans camins a través dels quals el cristià pot fer de la seva vida un do d’amor, seguint l’exemple i en el nom de Crist, i així cooperar en l’edificació de l’Església.

L’orde, constituït pels tres graus de l’episcopat, el presbiterat i el diaconat, és el sagrament que habilita per a l’exercici del ministeri —confiat pel Senyor Jesús als Apòstols— de pasturar el seu ramat, amb el poder del seu Esperit i d’acord amb el seu cor. Pasturar el ramat de Jesús no amb el poder de la força humana o amb el poder propi, sinó amb el poder de l’Esperit i d’acord amb el seu cor, el cor de Jesús que és un cor d’amor. El prevere, el bisbe, el diaca he pasturar el ramat del Senyor amb amor. Si no ho fa amb amor no serveix. I en aquest sentit el ministres que són escollits i consagrats per a aquest servei prolonguen en el temps la presència de Jesús, si ho fan amb el poder de l’Esperit Sant en nom de Déu i amb amor.

Un primer aspecte. Aquells que són ordenats són posats al capdavant de la comunitat. Són «al capdavant» sí, però per a Jesús això significa posar la seva autoritat al servei, com ell mateix ho va demostrar i ensenyar als seus deixebles amb aquestes paraules: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom» (Mt 20,25-28; Mc 10,42-45). Un bisbe que no està al servei de la comunitat no ho fa bé; un sacerdot, un prevere, que no està al servei de la seva comunitat no ho fa bé, s’equivoca.

Una altra característica que deriva sempre d’aquesta unió sacramental amb Crist és l’amor apassionat per l’Església. Pensem en aquest passatge de la Carta als cristians d’Efes, on sant Pau diu: «[Crist] ha estimat l’Església i s’ha entregat per ella. L’ha volguda santificar purificant-la amb el bany de l’aigua acompanyat de la Paraula. Volia portar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res de semblant: una Església que fos santa i immaculada» (5,25-27). En virtut de l’orde el ministre es lliura tot ell a la seva comunitat i l’estima amb tot el cor: és la seva família. El bisbe, el sacerdot estimen l’Església en la seva comunitat, l’estimen profundament. Com? Com Crist estima l’Església. Això mateix dirà sant Pau del matrimoni: l’espòs estima la seva esposa com Crist estima l’Església. És un misteri gran d’amor: el ministeri sacerdotal i el del matrimoni, dos sagraments que són el camí pel qual les persones van habitualment cap al Senyor.

Un darrer aspecte. L’apòstol Pau recomana al deixeble Timoteu que no negligeixi, encara més, que revifi sempre el do que hi ha en ell. El do que li va ser concedit per la imposició de les mans (cf. 1Tm 4,14; 2Tm 1,6). Quan no s’alimenta el ministeri, el ministeri del bisbe, el ministeri del sacerdot, amb la pregària, amb l’escolta de la Paraula de Déu i amb la celebració quotidiana de l’eucaristia, i també amb la freqüentació als sagraments de la penitència, s’acaba inevitablement per perdre de vista el sentit autèntic del servei propi i l’alegria que deriva d’una comunió profunda amb Jesús.

El bisbe que no resa, el bisbe que no escolta la Paraula de Déu, que no celebra cada dia, que no es confessa de manera regular, i el prevere que no fa aquestes mateixes coses, a la llarga perd la unió amb Jesús i es converteix en una mediocritat que no fa bé a l’Església. Per això hem d’ajudar els bisbes i els preveres a resar, a escoltar la Paraula de Déu, que és l’aliment quotidià, a celebrar cada dia l’eucaristia i a confessar-se de manera habitual. Això és molt important perquè concerneix precisament a la santificació dels bisbes i dels preveres.

Voldria acabar amb un pensament que em ve al cap: Com s’ha de fer per arribar a ser sacerdot? On es venen les entrades al sacerdoci? No. No es venen. És una iniciativa que pren el Senyor. El Senyor crida. Crida cada un dels qui ell vol que arribin a ser sacerdots. Potser aquí hi ha alguns joves que han sentit en el seu cor aquesta crida, el desig d’arribar a ser sacerdots, les ganes de servir els altres amb les coses que vénen de Déu, les ganes d’estar tota la vida al servei per a catequitzar, batejar, perdonar, celebrar l’eucaristia, atendre els malalts… i tota la vida així. Si algun de vosaltres ha sentit això al cor és Jesús que li ho ha posat. Cuideu aquesta invitació i reseu perquè creixi i doni fruit en tota l’Església.

 


431_20140407090236.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +