catala espanol
Facbook Facebook Facebook
27/01/2019

Els bisbes parlen de la Jornada de la InfĂ ncia Missionera i de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada

Els bisbes parlen de la Jornada de la InfĂ ncia Missionera i de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada

Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

El quart diumenge de gener se celebra a tot el món la Jornada de la Infància Missionera, promoguda per les Obres Missionals Pontifícies, amb el lema “Amb Jesús a Betlem. Quina bona notícia!”, amb l’objectiu de fer conèixer i explicar als infants la dimensió missionera de l’arribada de Jesús, des que va ser anunciat a Maria, fins al viatge dels seus pares a Betlem per al seu naixement. Infància Missionera és una Obra del Papa que promou l’ajuda recíproca entre els infants del món. Aquesta institució de l’Església forma una xarxa de solidaritat missionera universal en la que els principals protagonistes són els infants: són agents, donants i receptors de la tasca missionera.

D’altra banda, el dia 2 de febrer, festa de la presentació del Senyor en el temple, coneguda popularment com la festa de la Candelera, se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, amb el lema “Pare nostre. La vida consagrada, presència de l’amor de Déu”. És la diada en què l’Església fa memòria del dia que Jesús, per mitjà de Maria i de Josep, presentat al Temple de Jerusalem, va sotmetre la seva vida al Pare. De la mateixa manera, els consagrats i consagrades en aquell dia volen renovar l’ofrena d’ells mateixos a Déu per a la salvació del món. En la presentació de Jesús al temple, són els ancians Simeó i Anna els qui acullen i reconeixen Jesús, Fill de Déu. Ells dos són, precisament, els patrons del moviment cristià Vida Creixent, que aplega gent gran per créixer en la fe, fomentar l’amistat i ser membres actius de l’Església i de la societat.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’aquestes Jornades, així com del 75è aniversari de Càritas Diocesana de Barcelona, de llàgrimes i riures compartits, de la societat del benestar, de l’escola i de les memòries anuals d’activitats de l’Església.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, parla de la Jornada de la Infància Missionera. Diu que “fa poc es van complir 175 anys del naixement de la Infància Missionera”, que “va ser una idea del bisbe francès Forbin-Janson, l’any 1843, i es va convertir en la primera iniciativa mundial d’atenció als infants, vuitanta anys abans que la Declaració de Drets de l’Infant de Ginebra, i cent anys abans del naixement de la UNICEF” i que “el que va fer el bisbe va ser demanar als nens de la seva diòcesi que resessin i ajudessin els nens de la Xina”. Explica que “la intenció d’aquesta jornada és que des de la infantesa hi hagi en les persones aquest sentiment de solidaritat amb els més desfavorits, la gran majoria dels quals viuen al Tercer Món, territoris de missió, com se’ls ha anomenat, necessitats de l’impuls evangelitzador dels missioners”. Expressa que el seu desig, com a arquebisbe de Tarragona, és “animar els nens i joves a fonamentar la vida en Déu, a no deixar-lo de banda, a no pensar que la pràctica cristiana és cosa de grans o de vells” i demana que “preguem perquè s’estengui aquesta mentalitat missionera, que no sols es preocupa pels qui són lluny, sinó també pels qui potser viuen a la porta del costat”. Finalment, mostra el seu agraïment “als nostres missioners, que fa temps van deixar les seves famílies i la seva terra, per anar a evangelitzar persones que no coneixien en territoris d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica” així com també “a aquests missioners que, procedents d’aquests continents han vingut a la vella Europa per col·laborar en les nostres parròquies”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que el proper dissabte en la celebració de la festa de la Presentació del Senyor “donarem gràcies pels qui han consagrat la seva vida a Déu” i “pel paper que a l’Evangeli s’atorga a Simeó i Anna, profetes de la Llum i la Joia de Jesús, ofert en el Temple”. Recorda que “serà també la festa dels patrons del Moviment de gent gran “Vida creixent”, i una crida a mirar amb amor i valorar la gent gran de les nostres comunitats”. Diu que “els ancians, amb la seva saviesa i experiència, tenen la capacitat de seguir contribuint al desenvolupament de la societat, però lamentablement molts d’ells són marginats amb polítiques i prejudicis que els deixen a mercè de la dependència, la pobresa i l’aïllament social. Diu també que “el Papa Francesc adverteix que si bé gràcies al progrés de la medicina, l’esperança de vida ha augmentat, la societat no s’ha expandit a la vida, ja que no s’ha organitzat prou com per deixar espai a la gent gran, amb el respecte degut i la consideració pràctica de la seva fragilitat i dignitat”. Afirma que “no podem oblidar ni deixar d’agrair-los que ells, en el passat, van estar activament en el centre de les nostres famílies i comunitats” i que “no podem caure en la temptació de tornar-nos una societat programada per a l’eficiència, que descarta els ancians”. Recorda que “ells mantenen la seva dignitat humana i aquesta no disminueix perquè minvin les seves capacitats econòmiques o físiques”, que “sempre seran fills i filles de Déu” i que “com Simeó i Anna, encerten quan ens indiquen la presència de la Llum enmig de nosaltres”. Finalment, demana que estimem els ancians i els fem notar “que els agraïm tot el que ens han donat, de la millor manera que van saber i poder”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “durant les festes del Nadal passat vaig tenir ocasió de llegir un llibre titulat Historia de la espiritualidad cristiana” i que es va aturar “en la figura de sant Vicenç de Paül (1581-1660) entre d’altres persones representatives del catolicisme a França” el qual “va organitzar formes estables de servei a les persones marginades, fundà les “Filles de la Caritat”, primera institució femenina que va viure la consagració en el món, entre la gent, amb els malalts i els necessitats”. En llegir aquestes pàgines dedicades a sant Vicenç de Paül, va recordar “la comunitat de Filles de la Caritat que atenen la Fundació Busquets de la ciutat de Terrassa des de l’any 1903”. El bisbe de Terrassa diu que “la dedicació de les Filles de la Caritat és un exemple de la gran tasca que les persones de vida consagrada realitzen des de l’Església en favor de la societat”. Informa que “a la nostra diòcesi la vida consagrada hi té una presència important en diferents àmbits a través de 48 comunitats femenines i 10 masculines. Es dediquen a l’ensenyament 33 comunitats. També atenen l’acció caritativa i social 14 comunitats. Hi ha 3 monestirs de vida contemplativa i pregària i 7 comunitats que tenen cases d’espiritualitat”. Afirma que en aquesta Jornada recordem que “la vida consagrada és presència de l’amor de Déu, que cada consagrat, amb la seva vida i testimoni, ens anuncia que Déu és Pare, un Déu que estima amb entranyes de misericòrdia”. Finalment, diu que aquest dia, es trobarà amb els consagrats i les consagrades “en una jornada de reflexió i de celebració” i “expressarem el nostre agraïment a tants membres de la vida consagrada que han fet de la seva existència una ofrena agradable a Déu i fecunda al servei dels germans”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que la Jornada Mundial de la Vida Consagrada “ha de ser un dia perquè els cristians agraïm el do que suposa per al Poble de Déu el testimoniatge de tants batejats i batejades que, responent amb generositat a la crida del Senyor, li han lliurat totalment la seua persona i la seua vida i que, per això, són davant el món un signe del Regne” i que la vida consagrada és “un tresor per a la humanitat”. Afirma que “enguany el lema ens convida a centrar-nos en l’essencial d’aquest estat de vida cristiana”, que una mirada superficial ens portaria únicament a pensar en el que fan els consagrats i que, en canvi, “si ho contemplem amb els ulls de la fe veiem amb més profunditat: les seues obres i la seua vida amaguen una riquesa molt més gran que les seues accions, perquè són una presència viva de l’amor de Déu a tota la humanitat”. Explica que “per poder viure la vocació d’aquesta manera, els consagrats han de fer del Parenostre, no solament el centre de la seua oració, sinó el programa de tota la seua vida”, “han de viure un esperit d’oració, posant la seua vida i la dels seus germans a les mans de Déu confiant en la seua acció paternal fins i tot en els aspectes materials” i “en la seua vida harmonitzen l’acció i la contemplació”. Finalment, demana que “en la nostra diòcesi valorem el testimoniatge de les persones consagrades i preguem perquè siguin fidels a la seua vocació”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que per la Candelera “celebrem la festa de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem, tal com manava la llei jueva”, una escena en la qual apareixen “l’infant Jesús, Maria i Josep, i els ancians Simeó –home just i pietós– i Anna, viuda dedicada al culte amb dejunis i oracions”. Recorda que, a més de celebrar la jornada de la Vida Consagrada,  “és també diada assenyalada per als membres de Vida Creixent, per als avis i la gent gran; per a les viudes i també per als pares «practicants»”. I fa “algunes indicacions perquè aquesta festa ens estimuli a tots a viure la nostra vocació i estat de vida”. Dona gràcies per la vida consagrada, pels pares practicants i per la gent gran. Diu que “cal fer un elogi dels pares «practicants habituals» que participen a les celebracions i ho fan amb els seus fills”, conscient que «practicant» significa més que la participació en les celebracions, però que “si no es dona aquesta pràctica les altres exigències seran més difícils”. Afirma que Simeó i Anna “representen els qui en Jesús han trobat llum, pau i salvació i els qui les ofereixen –les presenten– als altres” i que són “un homenatge a totes les persones grans que intenten ser bones i justes, que tenen l’Esperit, que donen gràcies perquè Jesús els porta pau i llum, i que el saben presentar i oferir a tothom, especialment als més petits”. Finalment, diu que “valorem –cal fer-ho– totes les persones que heu consagrat la vostra vida al Senyor”, “no només pel que feu, sinó pel que sou” i que els consagrats “ens recordeu sempre i sou testimonis del primer manament, «estimar Déu i els altres amb tot el nostre ésser», i dels consells evangèlics de pobresa, castedat i obediència”.

El cardenal Joan Josep Omella informa que “aquest diumenge estem de celebració. Càritas Diocesana de Barcelona fa 75 anys que és present a la nostra diòcesi” i diu que “des de Càritas, seguint l’exemple de Jesucrist, volem ajudar les persones més vulnerables de la nostra societat a recuperar el seu projecte vital”. Recorda que “la caritat i l’atenció als pobres ve de lluny i troba l’origen en la invitació de Jesús: «Perquè tenia fam, i em donàreu menjar...»” i que “aquesta serà la pregunta d’examen quan deixem aquest món: Has estimat? Has viscut atent i ajudant els més pobres i els qui més pateixen?”, ja que “serem examinats en l’amor”; també recorda que “aquesta preferència pels pobres i marginats no es pot quedar només en eslògans i paraules” sinó que “cal que fem real l’exhortació que ens fa la Paraula de Déu: «No estimem només de paraula o amb la llengua, sinó amb obres i de veritat»”, que és “el que els catòlics intentem fer a través de Càritas i de tantes altres institucions d’Església que treballen per fer real i palpable el manament de l’amor”. Afirma que “aquesta acció caritativa no la podem separar de la gran missió que ha rebut l’Església: l’anunci de l’Evangeli” i recorda que “els pobres com a destinataris privilegiats de l’Evangeli són un dels eixos d’acció i reflexió del nostre Pla pastoral diocesà”. Finalment, es mostra agraït a Càritas “per promoure, orientar i coordinar l’acció social, sensibilitzar la societat i denunciar situacions d’injustícia social” i vol acabar “donant les gràcies a tots els socis, col·laboradors, voluntaris i professionals que fan possible Càritas”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, afirma que “diem que a l’Església cadascú té els seus ulls i les seves formes diferents de mirar, però que tots mirem en la mateixa direcció: tots els creients ens veiem seduïts per la resplendor de Jesucrist, creiem en Ell i l’estimem” i que “arribar a viure aquesta experiència és exactament “sentir-se Església”. Recorda que sant Pau “amb el temps va descobrir que trobar Crist, mirar-lo i tractar amb Ell com a deixeble generava simultàniament una nova experiència de comunió amb la resta dels creients” i que “aprofundint en la nova relació que vivia amb els seus germans va fer servir una expressió senzilla i brillant: “Quan un membre sofreix, tots sofreixen amb ell; quan un membre és honorat, tots es feliciten””. Admet que “malauradament molt sovint les nostres reaccions davant el dolor o l’alegria aliens, van des de la indiferència fins a l’enveja. Diu que “en realitat, el protagonista d’una acció humana no és un membre o un altre, sinó tota la persona i que “per això és ella, amb tots els seus membres, qui actua i, per tant, gaudeix, sofreix, triomfa o fracassa”. Finalment, diu que “si avui la crida de sant Pau a compartir el sofriment i l’alegria dels germans ens sorprèn o la veiem allunyada de la nostra realitat eclesial, és que el nostre ser Església està malalt, és feble”, que “encara no ha arribat al nostre cor que un únic subjecte, una única persona viu i actua en nosaltres” i que “d’una altra manera, cap germà en la fe ens seria indiferent”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “és bo que ens preguntem amb seriositat si realment estem en la societat del benestar, o solament és un nom que no reflecteix del tot la realitat”. Afirma que “els béns materials hi són més ben repartits ara que en altres temps, però no podem oblidar que en el món encara hi ha molta població que no té les condicions mínimes per a una vida amb dignitat”. Diu que ens hem de qüestionar si aquesta abundància de béns materials “es correspon amb una més gran felicitat en les persones”. Reconeix que “si fem una mirada neta al nostre entorn, trobarem moltes persones que, tot i els seus béns materials, no tenen pau i joia, felicitat i harmonia en el seu cor”. Diu també que “si el benestar que posem com a paradigma de la nostra societat no és capaç de crear trobament amb els altres i vida renovada, no deixa de ser un fals benestar que porta a l’egoisme; i aquest no condueix mai a un futur esperançat” i que “l’egoisme duu a la tristesa de l’aïllament i a la buidor en el cor”. Finalment, demana que “treballem per un món en què hi hagi l’autèntic benestar”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, continua parlant sobre l’escola. Diu que “l’escola hauria de ser sempre un lloc de trobada. On els alumnes aprenguin, madurin i s’enriqueixin humanament, on els docents, i la resta de personal auxiliar, prestin un servei impagable i contrastin les seves motivacions i esforços amb els seus companys”. Reconeix que “encara hi ha en l’àmbit escolar elements que grinyolen” i se centra en un: “l’existència i, per desgràcia, l’encaix adequat de l’escola estatal i la de la iniciativa social”. Afirma que “no hem valorat abastament les dues xarxes d’ensenyament”. Diu que les dues xarxes d’ensenyament “es necessiten, es complementen i, sobretot, satisfan les exigències dels propis pares” i “existeixen en el nostre entorn vital i presten un gran servei a la societat” i que “en les dues hi ha bons professionals, moltes famílies cristianes que porten els seus fills on prefereixen i uns alumnes que reben una educació integral d’acord amb les seves capacitats i la seva corresponent edat”. Recorda que “l’Església catòlica ha recolzat sempre les iniciatives escolars i ha promogut gran quantitat de centres per educar d’acord a un ideari i ajudar i afavorir les conviccions religioses dels pares”. Lamenta que en aquests últims mesos es produeixi una situació paradoxal: “Se sembra la sospita sobre l’escola concertada, es discuteix la seva existència o s’amenaça amb noves normes administratives”, està interessat “en col·laborar en que millori el nostre sistema educatiu i en el respecte a la decisió dels pares” i lamenta “les crítiques sense base, l’oposició sense arguments o la defensa a ultrança d’una sobre l’altra”. Finalment, destaca que sempre demanarà “un pacte que beneficiï a tothom perquè l’escola és un lloc de trobada i no de confrontació”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que enguany disposem de “les dues memòries d’activitats de l’Església”: “Una memòria és la que fa anys fem des del bisbat. L’altra és el primer cop que s’edita i es distribueix, i és la memòria de “L’Església catòlica a Catalunya””; ambdues “tenen la finalitat de mostrar de forma transparent les activitats i les dades econòmiques de l’Església, tant a la nostra diòcesi com, en conjunt, als bisbats del nostre país”. Diu també que a la memòria del bisbat, hi trobarem una introducció feta per ell, “la situació territorial, l’organigrama del bisbat, el balanç econòmic del 2017, i un seguit de dades de les activitats pastorals, caritatives-assistencials, i de patrimoni i cultura” i que a la memòria de l’Església catòlica a Catalunya, hi trobarem, a més, “breus testimonis molt bonics i encoratjadors de persones que, en el camí de la seva vida cristiana, col·laboren en les activitats descrites a cada apartat”. El bisbe de Solsona ens anima a llegir, a poc a poc, aquestes dues memòries i a sorprendre’ns amb les dades que hi trobarem, perquè “veureu la gran quantitat de tasques que fem entre tots”. Finalment, comunica que trobarem “també les memòries, en suport digital, a la pàgina web del bisbat (www.bisbatsolsona.cat)”.

Poden trobar les glosses senceres a la pàgina web de cada diòcesi:

 

Així mateix, poden trobar més informació sobre la Jornada de la Infància Missionera i la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, a les següents pàgines web:

 

 

 

Barcelona, 27 de gener de 2019

 

Font: Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +