catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 11. HOME I DONA (II)


Estimats germans i germanes,

En l’anterior catequesi sobre la família em vaig centrar en la primera narració de la creació de l’ésser humà, en el primer capítol del Gènesi, on està escrit: «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (1,27).

Avui m’agradaria completar la reflexió amb la segona narració, que trobem en el segon capítol. Aquí llegim que el Senyor, després d’haver creat el cel i la terra, «va modelar l’home amb pols de la terra». «Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu» (2,7). És la culminació de la creació. Però manca quelcom: llavors Déu posa l’home en un jardí bellíssim perquè el conreï i en tingui cura (cf. 2,15).

L’Esperit Sant, que ha inspirat tota la Bíblia, suggereix per un moment la imatge de l’home sol —li manca quelcom—, sense la dona. I suggereix, el pensament de Déu, gairebé el sentiment de Déu que el mira, que mira Adam sol en el jardí: és lliure, és senyor… però està sol. I Déu veu que això «no és bo»: és com una mancança de comunió, li manca una comunió, una mancança de plenitud. «No és bo» —diu Déu— i afegeix: «Li faré una ajuda que li faci costat» (2,18).

Llavors Déu presenta a l’home tots els animals; l’home dóna a cada un d’ells el seu nom —i aquesta és una altra imatge del domini de l’home sobre la creació—, però no troba cap animal que se li assembli. L’home continua sol. Quan finalment Déu presenta la dona, l’home reconeix exultant que aquella criatura, i només aquella, és part d’ell: «Os dels meus ossos i carn de la meva carn» (2,23). Finalment hi ha un reflex, una reciprocitat. Quan una persona —és un exemple per a comprendre bé això— vol donar la mà a una altra, ha de tenir-la al davant: si hom dóna la mà i no hi ha ningú, la mà es queda allà, li manca la reciprocitat. Així li passava a l’home, li mancava alguna cosa per arribar a la seva plenitud, li mancava la reciprocitat. La dona no és una «rèplica» de l’home; ve directament del gest creador de Déu. La imatge de la «costella» no expressa inferioritat o subordinació, ans al contrari: que home i dona són de la mateixa substància i són complementaris i que tenen també aquesta reciprocitat. I el fet que —sempre en la paràbola— Déu plasmi la dona mentre l’home dorm, remarca només que ella no és de cap manera una criatura de l’home, sinó de Déu. Suggereix també una altra cosa: per trobar la dona —i podem dir per trobar l’amor en la dona—, l’home primer ha de somiar-la i després la troba.

La confiança de Déu en l’home i en la dona, als quals confia la terra, és generosa, directa, i plena. Es refia d’ells. Però llavors el maligne introdueix en el seu pensament la sospita, la incredulitat, la desconfiança. I finalment arriba la desobediència al manament que els protegia. Cauen en aquell deliri d’omnipotència que ho fa malbé tot i destrueix l’harmonia. També nosaltres ho sentim en el nostre interior tantes vegades, tots.

El pecat genera desconfiança i divisió entre l’home i la dona. La seva relació es veurà assetjada de mil formes d’abús i de submissió, de seducció innegable i de prepotència humiliant, fins a les més dramàtiques i violentes. La història n’està plena. Pensem, per exemple, en els excessos negatius de les cultures patriarcals. Pensem en les múltiples formes de masclisme on la dona era considerada de segona classe. Pensem en l’explotació i mercantilització del cos femení en l’actual cultura mediàtica. Però pensem també en la recent epidèmia de desconfiança, d’escepticisme, i fins i tot d’hostilitat que es difon en la nostra cultura —en particular a partir d’una comprensible desconfiança de les dones— referent a una aliança entre home i dona que sigui capaç, al mateix temps, de refinar la intimitat de la comunió i de protegir la dignitat de la diferència.

Si no trobem una onada de simpatia per a aquesta aliança, capaç de col·locar les noves generacions a recer de la desconfiança i de la indiferència, els fills arribaran al món cada vegada més desarrelats ja des del si de la mare. La devaluació social de l’aliança estable i generativa de l’home i de la dona és certament una pèrdua per a tots. Hem de retornar l’honor al matrimoni i a la família! La Bíblia diu una cosa bonica: l’home troba la dona, es troben i l’home ha de deixar alguna cosa per trobar-la plenament. Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare per anar amb ella. És bonic! Això vol dir començar un nou camí. L’home és tot per a la dona i la dona és tota per a l’home.

La custòdia d’aquesta aliança de l’home i de la dona, encara que siguem pecadors i ferits, confusos i humiliats, desanimats i incerts, és per a nosaltres, creients, una vocació compromesa i apassionant en la vida de cada dia. La mateixa narració de la creació i del pecat al final ens presenta una imatge bellíssima: «Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l’home i la dona» (Gn 3,21). És una imatge de tendresa envers aquella parella pecadora que ens deixa amb la boca oberta: la tendresa de Déu per l’home i per la dona! És una imatge de custòdia paternal de la parella humana. Déu mateix té cura i protegeix la seva obra mestra.

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20150428083315.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +