catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 6. ELS AVIS (I)


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La catequesi d’avui i la del proper dimecres estan dedicades als ancians, que, dins l’àmbit de la família, són els avis, els oncles. Avui reflexionarem sobre la problemàtica condició actual dels ancians, i la propera vegada, és a dir, el proper dimecres, més en positiu sobre la vocació continguda en aquesta edat de la vida.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s’ha allargat: però la societat no s’ha «obert» a la vida. El nombre d’ancians s’ha multiplicat, però les nostres societats no s’han organitzat suficientment per a fer-los espai, amb respecte just i consideració concreta a la seva fragilitat i a la seva dignitat. Mentre som joves, som propensos a ignorar la vellesa, com si fos una malaltia que s’ha de mantenir allunyada; quan després arribem a vells, especialment si som pobres, si estem malalts i sols, experimentem les llacunes d’una societat programada a partir de l’eficiència, que, com a conseqüència, ignora els ancians. I els ancians són una riquesa, no es poden ignorar.

Benet XVI, en visitar una casa per a ancians, va utilitzar paraules clares i profètiques, deia: «La qualitat d’una societat, voldria dir d’una civilització, es jutja també per com es tracta els ancians i pel lloc que se’ls reserva en la vida en comú» (12 de novembre de 2012). És cert, l’atenció als ancians parla de la qualitat d’una civilització. Es presta atenció a l’ancià en una civilització? Hi ha lloc per a l’ancià? Aquesta civilització seguirà endavant si sap respectar la saviesa, la saviesa dels ancians. En una civilització en què no hi ha lloc per als ancians, o en què se’ls descarta perquè creen problemes, aquesta societat porta damunt seu el virus de la mort.

A Occident, els estudiosos presenten el segle actual com el segle de l’envelliment: els fills disminueixen, els ancians augmenten. Aquest desequilibri ens interpel·la, encara més, és un gran desafiament per a la societat contemporània. Però una cultura del guany insisteix a presentar els ancians com un pes, un destorb. No sols no produeixen, pensa aquesta cultura, sinó que són una càrrega: en definitiva, quin és el resultat de pensar així? Es descarten. És lleig veure els ancians descartats, és una cosa lletja, és pecat. No es diu obertament, però es fa. Hi ha un punt de covardia en aquest habituar-se a la cultura del refús, però estem acostumats a descartar gent. Volem esborrar la nostra ja crescuda por a la debilitat i la vulnerabilitat; però actuant així augmentem en els ancians l’angoixa de ser mal suportats i abandonats.

Ja en el meu ministeri a Buenos Aires vaig tocar amb la mà aquesta realitat amb els seus problemes: «Els ancians són abandonats i no sols en la precarietat material. Són abandonats en la incapacitat egoista d’acceptar els seus límits, que reflecteixen els nostres límits, en les nombroses dificultats que avui han de superar per a sobreviure en una civilització que no els permet participar, donar el seu parer, ni ser referents segons el model de consum on “només els joves poden ser útils i poden gaudir”. Aquests ancians, en canvi, haurien de ser, per a tota la societat, la reserva de saviesa del nostre poble. Els ancians són la reserva de la saviesa del nostre poble. Amb quina facilitat es deixa dormir la consciència quan no hi ha amor!» (Sols l’amor ens pot salvar, Ciutat del Vaticà 2013). I això passa. Quan visitava les residències d’ancians, recordo que parlava amb cadascun d’ells i moltes vegades vaig escoltar això: «Com esteu? I els vostres fills?» «Bé, bé.» «Quants fills teniu?» «Molts.» «I vénen a veure-us?» «Sí, sí, sempre, sí, vénen.» «Quan van venir per darrera vegada?» Recordo que una anciana em va dir: «Ah, per Nadal.» I érem a l’agost. Vuit mesos sense rebre la visita dels fills, vuit mesos abandonada. D’això se’n diu pecat mortal, entesos? En una ocasió, quan era petit, la meva àvia ens va explicar una història d’un avi vellet que quan menjava es tacava perquè no podia portar bé la cullera a la boca. I el fill, és a dir, el pare de la família, havia decidit treure’l de la taula comuna i va fer fer una tauleta a la cuita, on no es veia, perquè mengés sol. Així no faria un mal paper quan vinguessin els amics a dinar o a sopar. Pocs dies després, quan va arribar a casa, va trobar el seu fill més petit que jugava amb la fusta, el martell i els claus, fent alguna cosa, i li va dir: «Què fas?» «Faig una taula, papa.» «Una taula, per a què?» «Per a tenir-la quan tu siguis vell, així podràs dinar-hi.» Els nens tenen més consciència que nosaltres.

En la tradició de l’Església hi ha un bagatge de saviesa que sempre ha sostingut una cultura de la proximitat als ancians, una disposició a l’acompanyament afectuós i solidari en aquesta part final de la vida. Aquesta tradició té la seva arrel en la Sagrada Escriptura, com ho testimonien, per exemple, aquestes expressions del Llibre del Siràcida: «No refusis el que conten els ancians, que ells també ho van aprendre dels seus pares; d’ells aprendràs a tenir seny i a donar una resposta quan més calgui» (Sir 8,9).

L’Església no pot i no vol conformar-se a una mentalitat d’intolerància, i molt menys d’indiferència i menyspreu pel que fa a la vellesa. Hem de despertar el sentit col·lectiu de gratitud, d’afecte, d’hospitalitat, que facin sentir l’ancià com a part viva de la seva comunitat.

Els ancians són homes i dones, pares i mares que van estar abans que nosaltres en el mateix camí, a la mateixa casa que nosaltres, en la nostra lluita diària per una vida digna. Són homes i dones dels quals rebrem molt. L’ancià no és un enemic. L’ancià som nosaltres: d’aquí a poc, d’aquí a molt, inevitablement de tota manera, fins i tot si no ho pensem. I si no aprenem a tractar bé els ancians, així ens tractaran a nosaltres

Tots els ancians som una mica fràgils. Alguns, però, són especialment dèbils, molts estan sols i amb el pes de la malaltia. Alguns depenen de tractaments indispensables i de l’atenció dels altres. Farem per això un pas enrere? Els abandonarem al seu destí? Una societat sense proximitat, on la gratuïtat i l’afecte sense contrapartida —fins i tot entre desconeguts— van desapareixent, és una societat perversa. L’Església, fidel a la Paraula de Déu, no pot tolerar aquestes degeneracions. Una comunitat cristiana en què proximitat i gratuïtat ja no fossin considerades indispensables, perdria amb elles la seva ànima. On no hi ha consideració vers els ancians, no hi ha futur per als joves.

 


431_20150309083751.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +